Torre de la Panadella (Montmaneu)

Aquesta construcció de caràcter militar, també coneguda com “el Castellot”, està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional des del 1949, en virtut del decret de protecció de castells de l’Estat.

Els treballs de recerca arqueològica i documental previs a la seva restauració han confirmat que data de mitjan segle XIX i que formava part de la xarxa de torres de telegrafia òptica militar de Catalunya.

La torre, situada estratègicament prop de la carretera nacional II que segueix el traçat de l’antic camí ral d’Aragó, es va bastir sobre les restes d’una altra datada a l’alta edat mitjana (segles XI-XII), les quals es van descobrir en el decurs de les obres de restauració. Anteriorment, durant els treballs previs de recerca, s’havien trobat vestigis d’estructures que podrien associar-se a una fortificació posterior a la torre primigènia i datades de la baixa edat mitjana (segles XIII-XV).

La torre va arribar als nostres dies força malmesa, sense sostres ni coberta. A partir de l’any 2019 i a petició de l’Ajuntament de Montmaneu, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va realitzar l’estudi històric i arqueològic, va redactar el projecte i, el 2024, ha dirigit les obres de restauració de la torre. Els objectius principals de l’actuació han estat, d’una banda, consolidar i restaurar el monument per poder explicar-ne l’ús original com a torre de telegrafia i, d’una altra, adequar-lo a la visita pública i a l’ús com a mirador. En aquesta intervenció s´han consolidat i restaurat tots aquells elements que ens han perviscut, com ara murs, obertures, envans i restes de revestiments, utilitzant materials i tècniques tradicionals i compatibles amb els originals. En un llenguatge arquitectònic contemporani, s’han refet els sostres i les escales per tal de recuperar els nivells d’ús, les circulacions interiors i l’accés original a l’edifici.

La xarxa militar de telegrafia òptica

La xarxa telegràfica militar va estar oficialment en servei des de l’any 1848 fins al 1862, a partir de la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849), com a sistema de vigilància, control i tramesa ràpida de comunicacions de l’exèrcit liberal, per fer més efectiva la seva lluita contra les partides carlines. L’aïllament que patien els pobles, juntament amb el fet que els carlins actuessin en grups poc nombrosos i amb molta mobilitat, dificultaven la tasca dels militars, per la qual cosa aquesta xarxa telegràfica fou pensada per fer més efectiva la seva lluita, gràcies a l’obtenció d’una informació ràpida i eficaç sobre els moviments hostils. Va ser planificada en març de 1847, els primers estudis topogràfics  es van fer a la tardor d’aquell any i tot seguit es va començar amb la construcció de les estructures necessàries per a la col·locació dels aparells de transmissió. Aquests treballs van ser dirigits pel coronel Manuel Ramón García Herrera

Degut al context de conflicte es va posar en servei a corre-cuita i sempre que va ser possible es van utilitzar construccions existents (campanars d’esglésies, torres o castells medievals, masos,...) situades en llocs amb valor estratègic, que s’adequaven per a la nova finalitat  mitjançant la construcció d’una petita torreta a la part superior on s’instal·lava el sistema de politges que movien l’aparell emprat en la transmissió dels senyals. A més es fortificaven o reforçaven les defenses existents amb l’afegit, en un primer moment, d’espitlleres i torricons, i després, amb la formació de fossats o d’altres defenses avançades com glacis o empallissades. En la situació de les estacions va prevaldre, sempre que va ser possible, la proximitat a nuclis habitats per tal de garantir la seguretat i l’aprovisionament dels torrers i dels destacaments militars assignats a moltes de les estacions. Només quan no hi havia possibilitat d’aprofitar  edificis ja existents es van construir torres de nova planta. Es va adoptar el model que Mathé estava emprant a les línies de telegrafia òptica civil, amb la diferència de que les militars disposaven de 2 pisos, enlloc dels 3 que caracteritzaven la xarxa civil i que eren més fortificades.

Els semàfors emprats en les xarxes militars eren formats per un pal de fusta vertical, dividit en dos meitats per facilitar el transport, pintat amb 6 franges de color, que sobresortia uns 7 m del coronament de l’edifici, i per un travesser mòbil d’uns 3 m de llarg que podia girar 360º situat gairebé al centre de l’element vertical, originalment amb dos discs als extrems i a partir de 1852 amb una fletxa a una de les puntes, per diferenciar-les i evitar errades en la lectura. Al costat hi havia una politja que desplaçava una bola o un cilindre en sentit vertical i la centrava amb alguna  de les 6 franges en que estava dividit l’eix central. El mecanisme s’accionava mitjançant torns que es manipulaven des de la planta pis mitjançant manovelles. El travesser giratori podia assolir 4 posicions i l’enginy vertical 6. La unió d’ambdós elements permetia obtenir 24  combinacions diferents.  Cada posició estava codificada i era reproduïda al llarg de la línia a una velocitat d’uns 400 km/h. El sistema no emprava paraules, sinó frases senceres formades per 4 signes. Aquest enginy també permetia la lectura nocturna amb la col·locació de dos fanals, un a l’extrem de l’element giratori i un altre al vertical.

En total es van construir 76 estacions telegràfiques militars, distribuïdes en sis línies. Cada línia se subdividia en diverses seccions, amb una equidistància entre les estacions d’uns 10 km. La torre de la Panadella formava part de la línia que arribava fins a Lleida i se situava entre les de Carbasí (Argençola) i Rubinat (Ribera d’Ondara).

Les torres van adoptar el model dissenyat per l’enginyer militar José Mª Mathé, desenvolupat en dues alçades i amb entrada per la planta primera, des d’on es podia accedir a la planta superior o bé a l’inferior, amb ús de magatzem o d’habitatge per als militars que hi estaven destinats. El caràcter militar d’aquest tipus d’edifici quedava reflectit per les nombroses espitlleres que s’hi obrien, destinades a permetre la defensa per poder garantir les comunicacions de la xarxa. En alguns casos les torres disposaven d’un fossat defensiu, al voltant de tot el perímetre o parcialment com és el cas de la torre de la Panadella.

 

Més informació:

Memòria de l'estudi històric i arqueològic (2020).