✒️El futur de la intel·ligència artificial és públic?
La IA ja és aquí, però qui en marca les regles? Reflexionem sobre el paper clau del sector públic, la sobirania tecnològica i la necessitat d’una IA al servei de l’interès general.
Aquesta decisió defineix el nostre futur col·lectiu.
En els darrers anys, la intel·ligència artificial ha passat de ser una promesa llunyana a convertir-se en un element central en les nostres institucions. Davant d’aquest escenari accelerat, s’imposa una pregunta que cada vegada ressona amb més força: quin paper ha de jugar el sector públic en el desenvolupament i governança de la IA? La resposta no és menor, perquè afecta directament la qualitat democràtica, la transparència, l’equitat i la capacitat d’un país de decidir el seu futur tecnològic.
Aquesta reflexió pren cos en el marc de les microcredencials impulsades per la UAB i la Diputació de Barcelona, pensades per capacitar la funció pública en un context de transformació digital sense precedents. En una de les sessions, Albert Cañigueral ofereix una ponència que retrata amb claredat el moment que estem vivint. Comença recordant que la major part dels sistemes d’IA que avui utilitzem han estat dissenyats sota lògiques de mercat, no de servei públic. I això té conseqüències: models opacs, algoritmes que reprodueixen biaixos, dependències tecnològiques creixents i una extracció massiva de dades que beneficia sobretot actors privats que no sempre responen a l’interès general.
A banda d’aquesta lògica capitalista i privada del sector tecnològic, també cal tenir present un altre risc: la concentració de poder. Un ecosistema d’IA dominat per poques empreses i per figures amb agendes pròpies genera vulnerabilitats estructurals. Delegar la nostra infraestructura digital en mans de corporacions globals és, en certa manera, renunciar a capacitats estratègiques que haurien de formar part del patrimoni col·lectiu. Per això cal defensar que si no desenvolupem una IA pública, acabarem depenent de tecnologies que no controlarem, no podrem auditar i, en molts casos, no podrem adaptar a les necessitats reals de la ciutadania.
Aquí és on entra en joc la idea de sobirania tecnològica. No es tracta d’aïllar-nos ni de construir una alternativa hermètica al que ja existeix, sinó d’assegurar que tenim prou capacitat, infraestructura i coneixement per decidir com volem que sigui el nostre ecosistema digital. I, sobretot, garantir que aquest ecosistema es desenvolupa amb criteris de responsabilitat, transparència i equitat.
Però què significa, a la pràctica, construir una IA pública? Cañigueral ho explica com una arquitectura formada per diverses capes que es complementen entre si. La primera és la infraestructura de còmput. En aquest sentit, institucions com el Barcelona Supercomputing Center juguen un paper essencial amb el Marenostrum 5, la incorporació de GPUs d’última generació i el nou ordinador quàntic ONA són peces que permeten entrenar i executar models amb garanties, sota control públic i amb una visió pública. Tot i així, el camí presenta obstacles: els processos de contractació són lents i la captació de talent competeix amb un sector privat molt més agressiu en salaris i agilitat. Per això cal una estratègia de finançament estable, a llarg termini i amb múltiples fonts i que ja s’està donant des del 2018.
La segona capa és la de les dades, que són la matèria primera de qualsevol model. Una IA pública no només ha d’assegurar que les dades es gestionen amb garanties, sinó també que es generen i es posen a disposició de manera que siguin útils per a les administracions i per al conjunt del país. Sense dades de qualitat, els models difícilment poden ser fiables.
La tercera capa és la dels models pròpiament dits. Projectes com ALIA o Salamandra demostren que és perfectament viable desenvolupar models oberts, descarregables i adaptables a necessitats específiques de l’administració. Algunes d’aquestes eines es poden executar en local, d’altres es poden ajustar amb dades municipals o sectorials, encara que aquest és un procés costós i tècnicament exigent.
La quarta capa és la de les aplicacions, l’espai on la IA esdevé realment útil per als ajuntaments, les institucions i la ciutadania. L’objectiu és que els models públics puguin ser utilitzats de manera senzilla, amb bona documentació, suport tècnic i opcions d’inferència fàcils d’integrar als serveis municipals. Iniciatives com l’Aina Challenge o l’Aina Hack exemplifiquen aquesta voluntat d’activar la demanda i connectar reptes concrets amb talent i solucions emergents.
En tot aquest procés, les diputacions, i el sector públic supramunicipal són l’escala que pot garantir que la tecnologia no quedi restringida a les grans ciutats ni als actors amb més recursos. Són les que poden facilitar l’accés al còmput, a la formació, als models i a les aplicacions perquè qualsevol municipi —sigui quin sigui el seu volum, equip o capacitat tècnica— pugui aprofitar les oportunitats de la IA.
Construir una IA pública és, en definitiva, construir un futur en què la tecnologia estigui alineada amb l’interès general i no subordinada a lògiques que no podem governar. És un projecte que defineix país i que exigeix col·laboració, valentia i una aposta clara per desenvolupar capacitats pròpies. No es tracta d’una batalla tecnològica, sinó d’una decisió sobre quin tipus de societat volem ser en un món cada vegada més digitalitzat.
I aquesta decisió, ara, i cada dia que passa, és més rellevant que mai.