Imatge de l'exposició La segona República i el municipalisme (1931-1939)

Tipologia de públic

Icono General General

Material addicional

Descarregar

Descarrega el material pedagògic
Facebook Facebook Facebook Facebook

La segona República i el municipalisme (1931-1939)

L’exposició La Segona República i el municipalisme (1931–1939) presenta els principals canvis polítics, socials, educatius i culturals impulsats durant els anys de la República. També mostra les dificultats i els reptes que va afrontar la ciutadania en aquest període. Després de la Guerra Civil, l’inici de la dictadura franquista va posar fi a aquestes reformes i les persones que havien donat suport a la República van patir greus represàlies. La recuperació dels drets i les llibertats no va arribar fins molts anys després, amb el retorn de la democràcia.

Els orígens de la Segona República

A principis del segle XX, el règim polític de la Constitució de 1876 estava molt desprestigiat. Les eleccions eren una ficció controlada pel govern i el caciquisme distorsionava el funcionament polític. A més, la pèrdua de les colònies el 1898 havia accentuat la percepció de decadència. A aquests factors s’hi van afegir una forta conflictivitat social, els problemes militars al Marroc i les demandes de reforma impulsades pel catalanisme. Tot plegat va configurar un clima favorable a solucions autoritàries.

En aquest context, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va encapçalar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923 amb l’objectiu de restaurar l’ordre i salvar la monarquia. El rei Alfons XIII, convençut que podia reforçar la Corona, li va donar suport. En un primer moment, alguns sectors del catalanisme van veure amb esperança el nou règim, que prometia una regionalització d’Espanya i semblava obrir la porta a noves formes d’autogovern, però aquestes expectatives no es van complir.

La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues etapes:

La primera, el Directori Militar (1923-1925), pretenia regenerar la vida pública, acabar amb el caciquisme i substituir el parlamentarisme del règim del 1876 per un govern dictatorial. Tanmateix, es van prohibir els partits, imposar la censura i perseguir qualsevol expressió de catalanitat. Aquestes mesures van generar una frustració creixent i alguns sectors catalanistes van optar per la via armada amb accions radicals, com el complot de Garraf (1925) i els fets de Prats de Molló (1926).

Paral·lelament, la dictadura va impulsar polítiques proteccionistes i un ambiciós programa d’obres públiques, afavorit pel bon moment de l’economia internacional.

Un objectiu central del règim va ser posar fi a la guerra del Marroc. El desembarcament d’Alhucemas (1925), amb suport francès, va permetre restablir el control espanyol al Rif. Aquest èxit va reforçar temporalment la dictadura i va donar pas a la segona etapa, el Directori Civil (1925-1930), inspirat en el feixisme italià. En aquest període es va crear un partit únic, la Unión Patriótica, i institucions consultives com l’Assemblea Nacional.

Tot i això, l’endeutament, la corrupció i l’impacte de la crisi internacional de 1929 van accelerar el desgast del règim. Sense suport social ni militar, Primo de Rivera va dimitir el gener de 1930.

El rei va confiar el govern a Dámaso Berenguer que va intentar restaurar el sistema constitucional en el període conegut com la dictablanda, Però la crisi econòmica, la ineficàcia del govern i el descrèdit de la monarquia van afavorir l’avanç del republicanisme.

L’agost de 1930, republicans, socialistes, catalanistes i galleguistes van signar el Pacte de Sant Sebastià, que reclamava la fi de la monarquia i l’establiment d’una república descentralitzada.

Pocs mesos després, es va planificar un aixecament general per instaurar la República, però finalment es va ajornar. Aquesta decisió no va arribar a Jaca a causa d’un error en les comunicacions, i els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández es van revoltar, com estava previst inicialment, el 12 de desembre de 1930. Van ser derrotats i afusellats. La indignació popular que va provocar aquest fet va precipitar la dimissió de Berenguer el febrer de 1931.

El govern, per decisió d’Alfons XIII, va passar a l’almirall Juan Bautista Aznar, que va convocar eleccions municipals el 12 d’abril de 1931. La victòria republicana a les principals ciutats va desencadenar la caiguda del règim i la proclamació de la Segona República.

Puja Pujar

La proclamació de la Segona República

El govern presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931. Els partits republicans i els sectors socials contraris a la monarquia van declarar que interpretarien el resultat com un plebiscit, és a dir, com una votació per decidir si la monarquia havia de continuar o no.

Als àmbits rurals, on encara persistia el control social exercit pels cacics, els candidats monàrquics es van imposar àmpliament. En canvi, a les grans ciutats, on les eleccions es van poder desenvolupar amb més llibertat, les candidatures republicanes van vèncer clarament. Per a l’oposició, aquest resultat va demostrar que la majoria de ciutadans que votaven en condicions realment lliures eren partidaris d’un canvi de règim.

A Catalunya, Francesc Macià va impulsar la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el març de 1931, i el partit es va convertir en el gran vencedor de les eleccions municipals, especialment a Barcelona.

La Lliga Regionalista, que fins aleshores havia estat hegemònica dins del catalanisme, va patir una derrota important, que també es va reflectir en els crits de «Visca Macià! Mori Cambó!».

L’esquerra va guanyar clarament a les ciutats. El missatge polític va ser clar: una gran part de la població volia trencar amb el vell sistema, tant amb la dictablanda com amb qualsevol intent de restaurar el règim de 1876.

El 14 d’abril al migdia, Lluís Companys, com a cap de la candidatura més votada a Barcelona, va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament. L’anunci va sorprendre els mateixos dirigents d’ERC. Tot seguit, Francesc Macià va decidir anar més enllà i, des del balcó de la Diputació de Barcelona, va proclamar «la República catalana dins d’una futura Confederació ibèrica». Aquesta declaració va afirmar, de fet, la sobirania catalana i, per primera vegada des de 1714, es qüestionava el centralisme espanyol, amb la creació d’un govern propi.

A les principals ciutats espanyoles, molta gent va sortir al carrer per celebrar la victòria republicana i reclamar un nou règim democràtic. Entre el 12 i el 14 d’abril, les forces d’ordre públic i l’exèrcit van informar que no podien garantir la seguretat del monarca. Davant aquesta situació, Alfons XIII va optar per marxar d’Espanya sense abdicar.

El govern provisional de la República es va formar amb les forces signants del Pacte de Sant Sebastià: republicans, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs.

El 17 d’abril, tres ministres del nou govern (Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo) van viatjar a Barcelona per negociar amb Macià. L’acord va establir la retirada de la proclamació de la República catalana i la creació d’un govern autònom provisional: la Generalitat de Catalunya, formada a partir de les quatre diputacions provincials (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). En aquell moment, cap altra regió d’Espanya disposava d’autogovern. Macià, en retirar la proclamació de la República catalana, va afirmar «mai no he fet un sacrifici tan gran com el d’aquesta tarda». Tot i això, va aconseguir que Catalunya recuperés un govern propi després de més de dos segles sense autogovern. Aquest fet va marcar l’inici d’una transformació profunda de l’Estat.

Puja Pujar

La Constitució de 1931

El 28 de juny de 1931, dos mesos i mig després de la caiguda de la monarquia, es van celebrar les eleccions a Corts Constituents, com a primer pas en l’elaboració d’una constitució. El bloc republicà-socialista va guanyar de manera contundent i això va marcar el caràcter progressista i reformista de la República Espanyola de 1931.

Entre el 29 de juliol i el 29 d’agost, una comissió parlamentària va encarregar-se de redactar la nova Constitució. Els debats a les Corts al voltant d’aquest text van ser molt intensos, i no es va aprovar fins al 9 de desembre de 1931, després de moltes negociacions.

La Constitució era fruit de la llarga tradició liberal. Entre els seus punts s’incloïen:
- Dret al vot femení
- Llibertat de reunió o llibertat d'associació
- Llibertat d'expressió i de premsa

La definició d’Espanya a l’article primer de la Constitució va ser un dels aspectes més polèmics. I també va ser-ho la qüestió autonòmica. La nova Constitució es va decantar per un text a mig camí entre l’Estat unitari i el federal i va definir Espanya com «un estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y las regiones». Aquestes paraules van obrir la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i una via per a l’autogovern de les regions, una reivindicació històrica que comptava amb l’aprovació d’un sector majoritari de la societat catalana.

En últim lloc, els sectors més liberals volien acabar amb la influència de l’Església catòlica en els àmbits social i educatiu. Gràcies al vot de la majoria dels partits d’esquerres, la nova Constitució va incloure en el seu article tercer que “el Estado español no tiene religión oficial”.

També va contemplar la completa separació entre l’Església i l’Estat, així com la llibertat de consciència, que va permetre, entre altres coses, el matrimoni civil i el divorci. La qüestió religiosa va motivar la primera crisi republicana, amb la sortida del Govern d’Alcalá Zamora i Miguel Maura per motius de consciència.

Puja Pujar

L’Estatut d’autonomia de Catalunya

El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República catalana dins d’una Federació de repúbliques ibèriques.

Però tres dies després, aquesta proclamació va ser reconduïda, i Macià va esdevenir president provisional de la Generalitat de Catalunya, recuperant una institució d’autogovern desapareguda després de la desfeta de 1714.

Per redactar l’avantprojecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya, es va crear una comissió presidida pel president Macià. La redacció del text es va encarregar a una subcomissió formada per Jaume Carner, Rafael Campalans, Pere Coromines, Josep Dencàs, Martí Esteve i Antoni Xirau, que es van reunir al santuari de Núria per elaborar-lo. El 20 de juny de 1931, l’avantprojecte ja estava acabat.

El text definia Catalunya com un estat dins de la República espanyola, però aquesta formulació no es va acceptar durant el debat a les Corts. Finalment, es va decidir que Catalunya seria una regió autònoma dins d’Espanya amb àmplies competències a la Generalitat en àmbits com l’educació, la sanitat, la cultura, la justícia i la seguretat.

Abans d’iniciar el tràmit parlamentari, el text va ser aprovat per la majoria de municipis catalans i ratificat en referèndum el 2 d’agost de 1931 amb un ampli suport del sufragi masculí. A més, va comptar amb el suport simbòlic de 400.000 signatures de dones, que en aquell moment encara no tenien dret a vot. Posteriorment, les Corts republicanes van prioritzar l’aprovació de la nova Constitució i, un cop feta, van iniciar el debat de l’Estatut català, que van retallar considerablement perquè creien que era massa ambiciós.

El 9 de setembre de 1932, més d’un any després del referèndum, Manuel Azaña va signar l’aprovació definitiva de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. El 20 de novembre es van convocar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que el dret de vot femení s’havia reconegut l’1 d’octubre de 1931, les dones no van poder votar per la manca d’un cens electoral femení.

El nou Parlament va quedar format principalment per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), seguida de la Lliga, la Unió Socialista de Catalunya i altres forces minoritàries. El 6 de desembre de 1932, Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat.

La vida de l’Estatut va ser curta: l’abril de 1938, quan Franco va ocupar Lleida, el va fer eliminar. Tot i així, a les zones de Catalunya que encara no estaven ocupades, l’Estatut es va mantenir vigent fins al final de la guerra, el 1939. Al 1977, amb el retorn de la democràcia, Catalunya va recuperar l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat sota la presidència de Josep Tarradellas.

Puja Pujar

Les dones catalanes durant la Segona República

Amb l’arribada de la Segona República es va iniciar un procés de canvi en la situació de les dones, tot i que els rols tradicionals de gènere van continuar molt arrelats.

El nou règim republicà es va proposar elaborar una constitució que reconegués la igualtat entre homes i dones, el dret al divorci i la igualtat jurídica dels fills, tant si havien nascut dins com fora del matrimoni.

Des del maig de 1931, gràcies a un decret de la Segona República, les dones van poder presentar-se a les eleccions i ser escollides, tot i que encara no tenien dret de vot.

Aquest dret es va reconèixer posteriorment, l’1 d’octubre de 1931, quan les Corts constituents van aprovar el sufragi femení, amb la participació del 60 % dels diputats (161 vots a favor i 121 en contra).

Finalment, les dones catalanes van exercir aquest dret per primera vegada a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933. Aquelles eleccions van canviar el rumb ideològic de la República, amb la victòria de les forces conservadores i l’inici del període conegut com el Bienni Negre.

Durant la República, el paper de la dona a l’Administració pública es va començar a normalitzar. Un cas destacat és el de Nativitat Yarza i Planas, mestra d’origen castellà que, a l’inici dels anys trenta, va ser destinada a l’escola pública de Bellprat, a l’Anoia. A les eleccions municipals de 1934, es va presentar per la candidatura d’ERC i va ser escollida alcaldessa de la població. En altres municipis també van sorgir dones elegides com a regidores, com Justa Goicoechea, a l’Hospitalet de Llobregat (ERC); Consol Nogueras, a Mataró (Front Únic d’Esquerres), o Fidela Renom, a Sabadell (en una llista formada pel PRDF, ERC i USC).

L’any 1937, en plena Guerra Civil, es va crear la Unió de Dones de Catalunya, una organització que tenia com a objectiu mobilitzar les dones per contribuir a guanyar la guerra. L’organització va estar presidida per Maria Dolors Bargalló, d’ERC, i va reunir dones de diverses ideologies del bàndol republicà, com nacionalistes, comunistes, socialistes i anarquistes. Les més joves es van organitzar dins de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, amb Montserrat Martínez i Ventura, de la JEREC, com a presidenta, i Teresa Pàmies, de les Joventuts Comunistes de Catalunya, com a secretària general.

En l’àmbit esportiu, va destacar Pepa Colomer, la primera dona de la història de l’aviació catalana, que va obtenir el títol d’aviadora el 1931. En altres esports com el tennis, l’hoquei, la natació o l’hípica, també hi va haver dones participants, tot i que sovint van quedar en l’anonimat. Més recentment, s’ha redescobert la figura d’Anna Maria Martínez Sagi, esportista i primera dona membre de la junta directiva del FC Barcelona, que, a més, va exercir de periodista.

En el camp del periodisme, van destacar figures com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau i Josefina Carabias, que van sobresortir en la seva professió. Regina Opisso va excel·lir com a musicòloga, escriptora i periodista, i també les escriptores Mercè Rodoreda i Carme Montoriol, que van impulsar una nova narrativa i un teatre compromès i crític.

Puja Pujar

El model educatiu de la Segona República

El govern de la Segona República volia que l’educació fos pública i de qualitat, dignificar la tasca dels mestres i alfabetitzar tots els infants de l’Estat.

A Catalunya, es va prendre consciència de la necessitat de recuperar la feina iniciada per la Mancomunitat, i es va voler reprendre aquell esperit per donar-li un nou impuls. La dictadura de Primo de Rivera havia frenat aquest projecte modernitzador en l’àmbit educatiu, però tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona van posar els recursos necessaris per impulsar un model pedagògic avançat. Durant els primers anys de la República, aquest model educatiu es va convertir en un referent a escala europea.

L’any 1931, la ciutat de Barcelona tenia prop d’un milió d’habitants, 50.000 dels quals eren infants que no estaven alfabetitzats. Aquesta situació també es repetia en moltes poblacions de la demarcació de Barcelona. Davant d’això, els nous ajuntaments republicans van emprendre la tasca d’escolaritzar-los.

Per aconseguir-ho, van posar en marxa un pla ambiciós de construcció de noves escoles i de rehabilitació i ampliació dels centres públics ja existents. Tant les escoles noves com les renovades es van adaptar a les necessitats pedagògiques, socials i higièniques del moment. A més, el català es va convertir en la llengua vehicular de l’ensenyament.

La Constitució republicana de 1931 va establir la separació entre Església i Estat i va prohibir les escoles religioses. Per aquest motiu, molts ordres religiosos es van haver de reconvertir en cooperatives de pares per poder continuar oferint ensenyament primari i secundari. La religió va quedar fora de l’àmbit educatiu. Aquest fet va provocar un fort malestar entre els sectors més conservadors i va esdevenir un dels motius de conflicte entre l’Església i l’Estat.

Tot i l’inici de la Guerra Civil, la renovació pedagògica no es va aturar. El 27 de juliol de 1936, el govern republicà va decretar la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), un organisme que va agrupar les competències educatives de l’Estat, de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Quan la guerra va acabar, el col·lectiu de mestres i tot el que representava la renovació pedagògica va ser durament reprimit i perseguit. Molts mestres van ser depurats, empresonats o afusellats. L’educació va tornar als models de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, i el projecte republicà d’una educació progressista, democràtica i laica es va esvair de manera sobtada.

Puja Pujar

Construir la ciutat moderna

La República va imaginar l’habitatge com un dret i no com un privilegi.

A principis dels anys trenta, després de l’Exposició Universal de 1929, Barcelona era una ciutat molt desigual. Milers de famílies vivien en barraques o en barris amb cases precàries, sense llum ni aigua corrent, exposades a malalties i sense serveis bàsics. A més, els preus dels lloguers i dels aliments augmentaven molt més ràpid que els salaris.

Davant d’aquesta situació, poc abans de la proclamació de la República, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va convocar la vaga de lloguers, una protesta massiva  per demanar la reducció d’un 40 % del preu dels lloguers i que les famílies sense ingressos poguessin deixar de pagar. En pocs mesos, més de 100.000 famílies obreres s’hi van sumar, especialment als barris de cases barates de Barcelona, i també els grups d’habitatges Ferrer i Guàrdia, Pi i Margall i Bonaventura Carles Aribau. Els obrers es van organitzar en comitès de defensa econòmica i van recollir diners per ajudar les famílies afectades.

La vaga es va acabar el desembre de 1931 amb molta repressió i un balanç de divuit morts entre els manifestants, persones desnonades i detingudes. Davant d’aquesta situació, des de les institucions, es va impulsar una nova manera de pensar la ciutat. La Segona República va convertir l’habitatge digne en una prioritat política i social.

El Pla Macià, impulsat el 1932 pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), proposava una reforma radical de Barcelona que es concretava en tres aspectes:

  • L’arquitectura havia de servir el poble. Defensaven edificis útils, econòmics i accessibles.
  • Construcció massiva d’habitatge públic per a obrers i classes populars, amb habitatges amb llum i ventilació naturals, pensats per a la salut física i mental.
  • Ciutat descentralitzada, amb la creació de nous barris amb serveis, escoles, mercats i espais verds, amb transport públic eficient per connectar els barris i reduir la dependència del centre.

Però tots aquests projectes urbanístics de la República es van acabar de cop amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936.

Puja Pujar

Art i cultura durant la Segona República

Durant la Segona República, la vida cultural i associativa va experimentar un gran impuls. El nou context polític va permetre reobrir moltes entitats que havien estat prohibides durant la dictadura de Primo de Rivera, especialment aquelles vinculades al catalanisme o amb ideologia d’esquerres. També va ser un període de gran activitat museística, amb una expansió important dels museus durant el primer terç del segle XX.

En aquest clima de renovació es va produir un notable desenvolupament artístic. Van destacar corrents com l’art-déco i el racionalisme, que van influir en disciplines com l’arquitectura, l’urbanisme i el cartellisme. En arquitectura, el grup més representatiu va ser el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per a l’Arquitectura Contemporània), amb figures com Josep Lluís Sert, Torres Clavé i Andreu Puig i Gairalt. Una de les seves obres més emblemàtiques és la Casa Bloc, un conjunt d’habitatges socials a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).

En escultura, van destacar artistes d’avantguarda com Pau Gargallo, que treballava sobretot amb metall i un estil expressionista, i Juli González, pioner en l’ús del ferro soldat per crear escultures abstractes.

Pel que fa a la pintura, sobresurten dos grans noms del surrealisme: Joan Miró i Salvador Dalí. L’any 1932 es va fundar l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou), impulsada pel crític Sebastià Gasch, amb l’objectiu de promoure les noves tendències artístiques, especialment el surrealisme i el dadaisme.

La recuperació de les institucions d’autogovern també va afavorir la llengua i la literatura catalanes. El 1932, Pompeu Fabra va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana, que esdevingué una obra fonamental per a la normalització lingüística. En l’àmbit literari, van destacar autors com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Mercè Rodoreda i Carme Montoriol, entre d’altres. També es va consolidar la diada de Sant Jordi com a festa del llibre.

En l’àmbit periodístic, hi havia nombroses publicacions en català i en castellà, tant d’abast general com local. Periodistes com Josep Pla, Eugeni Xammar o Irene Polo van tenir un paper destacat. El fotoperiodisme va viure una renovació important, amb figures com Agustí Centelles o Pere Català Pic, que oferiren una nova mirada sobre la realitat, especialment durant la Guerra Civil.

En les arts escèniques, van sobresortir actrius i actors com Margarida Xirgu i els germans Enric i Jaume Borràs. En l’àmbit musical, destaquen noms com Pau Casals, amb la seva orquestra, i Frederic Mompou.

Finalment, els anys trenta també van veure un gran creixement de l’esport popular, seguint la tendència iniciada als anys vint. Es van consolidar com a esports de masses disciplines com el futbol, el ciclisme, l’atletisme, la boxa i el rugbi.

Puja Pujar

La reforma religiosa

Durant segles, l’Església catòlica havia tingut un gran poder a Espanya. Estava molt vinculada a la monarquia, tenia un paper central en l’educació i gaudia de privilegis econòmics. La Segona República va voler canviar aquesta situació i establir un Estat laic, en què la religió fos una opció personal i no una institució amb poder polític.

La Constitució de 1931 reflectia aquest objectiu. L’article 3 declarava que l’Estat no tenia religió oficial, i els articles 26 i 27 establien la separació entre Església i Estat. També es prohibia a les ordes religioses dedicar-se a l’ensenyament i es preveia la nacionalització de part dels seus béns. En aquest context, la Companyia de Jesús (els jesuïtes) va ser dissolta i els seus béns, confiscats. A més, el govern d’Azaña va aprovar mesures com la Llei del divorci (1932) i va impulsar un sistema educatiu públic, mixt i laic.

Aquestes reformes van provocar una forta oposició entre els sectors conservadors i religiosos, que les consideraven una amenaça als seus valors. En canvi, per als republicans, socialistes i anarquistes, eren necessàries per garantir la llibertat de consciència i modernitzar el país.

En aquest context, va créixer l’anticlericalisme, és a dir, el rebuig cap al clergat i les institucions religioses. Aquest fenomen no era nou —ja s’havia manifestat durant la Setmana Tràgica de 1909—, però durant la República es va intensificar. El maig de 1931, en diverses ciutats com Madrid, Màlaga o València, es van cremar esglésies i convents. Tot i que el govern no va impulsar aquests fets, la seva passivitat va ser molt criticada per la dreta.

Durant el Bienni Conservador (1933-1935), el partit de dretes CEDA va intentar frenar o revertir algunes d’aquestes reformes, però això només va augmentar la tensió política. Quan el Front Popular —a Catalunya anomenat Front d’Esquerres— va guanyar les eleccions el 1936, es van reprendre les polítiques laiques, i en alguns llocs també va créixer la violència anticlerical.

Amb l’aixecament militar de juliol de 1936 i l’inici de la Guerra Civil, el conflicte religiós es va radicalitzar. A la zona republicana es van produir destruccions d’edificis religiosos i assassinats de membres del clergat. Tot i això, algunes autoritats republicanes, com la Generalitat, van intentar frenar la violència i protegir religiosos, i en van facilitar l’evacuació. Entre aquests, hi havia figures com el cardenal Francesc Vidal i Barraquer.

A la zona controlada pels militars sollevats, en canvi, l’Església va donar suport al nou règim i es va convertir en un element clau de la seva ideologia. El conflicte es va presentar com una cruzada nacional. Això es va reflectir en la carta col·lectiva dels bisbes espanyols de l’1 de juliol de 1937, redactada principalment pel cardenal Isidre Gomà, que justificava el conflicte com una defensa de la religió i de l’ordre social. Alguns bisbes, com Vidal i Barraquer, es van negar a signar-la perquè no compartien aquesta identificació amb el bàndol franquista.

Després de la guerra, el règim franquista va instaurar el nacionalcatolicisme, que unia estretament el poder polític i la religió. L’Església va recuperar els privilegis perduts, i la religió es va convertir en un element central del règim. D’aquesta manera, el debat sobre la laïcitat i la llibertat religiosa es va transformar en un conflicte més profund, en què la religió també es va utilitzar per justificar la repressió i consolidar la dictadura.

Puja Pujar

Les reformes i les tensions socials

Durant el Bienni Progressista (1931-1933), els partits republicans d’esquerra volien impulsar reformes importants per superar els problemes estructurals del país i construir una societat més moderna i més justa.

Una de les primeres accions va ser reformar el camp. El sector agrari es caracteritzava per l’endarreriment tecnològic, les grans desigualtats i els conflictes constants entre propietaris i camperols. A més, durant molts anys, el poder dels grans propietaris havia condicionat la política a través de relacions de dependència i clientelisme al món rural. Per això, la reforma agrària no només pretenia millorar les condicions de vida dels pagesos, sinó també reforçar el funcionament de la democràcia.

El 9 de setembre de 1932 es va aprovar la Llei de bases per a la reforma agrària, pensada per expropiar terres als grans propietaris i a la noblesa del sud d’Espanya (Andalusia, Extremadura i la Manxa) i repartir-les entre els camperols. Per gestionar aquest procés es va crear l’Institut de Reforma Agrària. Tot i això, l’aplicació de la Llei va ser lenta i es va trobar amb una forta resistència dels propietaris, fet que va fer créixer la tensió social, agreujada per conflictes com els de Castilblanco (Extremadura), Arnedo (La Rioja) o Casas Viejas (Andalusia).

A Catalunya, el conflicte agrari es va centrar en els rabassaires, pagesos que conreaven terres que no eren seves, sobretot vinyes, sota el sistema de rabassa morta. Aquest tipus de contracte es podia extingir quan morien una part important dels ceps, cosa que deixava els pagesos en una situació molt insegura. Per exemple, durant la plaga de la fil·loxera, a finals del segle XIX, molts propietaris van intentar recuperar les terres o augmentar-ne les rendes, cosa que perjudicava els pagesos que les conreaven. Davant d’això, la Generalitat va aprovar la Llei de contractes de conreu, que feia possible que aquests pagesos poguessin arribar a ser els amos de les terres que conreaven; és a dir, que passessin d’arrendataris a propietaris. Evidentment, això no va agradar als propietaris —especialment els que formaven part de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre— i van augmentar les tensions socials i polítiques al camp català.

El govern republicà també va impulsar reformes laborals, amb millores en la jubilació, la protecció de la maternitat i els accidents laborals. Però aquestes mesures es van aplicar lentament i van coincidir amb una crisi econòmica internacional, l’augment de l’atur i una gran polarització política. Tot plegat, encara va incrementar més el malestar i la conflictivitat social.

A Catalunya, aquesta tensió es va fer evident amb la revolta minera de l’Alt Llobregat, el gener de 1932, que va ser durament reprimida. Això va provocar la radicalització de la CNT i, com a conseqüència, durant el 1933 es van produir vagues importants a Barcelona, especialment en sectors molt afectats per la crisi, com el de la construcció.

Puja Pujar

El Bienni Negre i els Fets del Sis d’Octubre de 1934

El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República, les primeres en què les dones podien votar. La victòria va ser per als partits de dretes i es va iniciar el període conegut com a Bienni Negre (1934-1935).

Les dretes van guanyar, principalment, per dos motius:
- Molts obrers i pagesos estaven descontents perquè les reformes del govern anterior avançaven lentament i hi havia divisió entre les forces d’esquerra, de manera que una part  no van anar a votar.
- Els propietaris i els sectors conservadors van anar a votar per frenar aquestes reformes que els perjudicaven, acabar amb les polítiques laiques i recuperar influència.

El govern va caure en mans del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, amb el suport parlamentari de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). La CEDA era un moviment de dreta autoritària que volia tirar enrere les reformes que s’havien fet durant el primer bienni.

En aquell moment, a Europa començaven a guanyar pes les dretes radicals i, per tant, que entressin al govern d’Espanya es va entendre com el pas previ a la victòria del feixisme. Va ser un període molt inestable, i els radicals van perdre credibilitat, sobretot per alguns escàndols polítics. A l’octubre de 1934, la CEDA va deixar de donar suport a Lerroux i va exigir entrar al govern; aquesta incorporació va provocar, el 4 d’octubre, una vaga general revolucionària. Aquesta protesta va ser especialment intensa a Astúries, on va ser durament reprimida per l’exèrcit.

A Catalunya, el 6 d’octubre, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins d’una República federal espanyola i va formar un govern provisional a Barcelona. El govern de Madrid va declarar l’estat de guerra, l’exèrcit va assetjar el Palau de la Generalitat i l’endemà el president Companys es va rendir. Tots els membres del govern català van ser empresonats, menys Josep Dencàs, que va aconseguir escapar i exiliar-se.

Després d’aquests fets, l’autonomia de Catalunya va quedar suspesa i el govern català va ser substituït per autoritats afins als partits de centredreta. Aquesta situació es va mantenir fins a l’abril de 1935, i va suposar la paralització de reformes com la de la qüestió rabassaire.

L’any 1935, la crisi i els escàndols del Partit Republicà Radical van debilitar el govern i van fer que la CEDA aspirés a la presidència. Tot i això, el president de la República, Alcalá-Zamora, ho va impedir. Davant la manca d’una majoria estable, es van convocar noves eleccions per al 16 de febrer de 1936.

En aquestes eleccions, les esquerres es van presentar unides en el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya), mentre que les dretes no van aconseguir una coalició tan sòlida a escala estatal. La victòria va ser per a les esquerres, cosa que va permetre l’alliberament dels empresonats pels Fets d’Octubre i la recuperació de l’autonomia catalana.

Tot i això, després de la derrota electoral, sectors de la dreta van començar a conspirar contra el govern per acabar amb el sistema democràtic.

Puja Pujar

Guerra, revolució i Fets de Maig de 1937

L’alçament militar va començar a Melilla, el 17 de juliol de 1936, i l’endemà es va estendre per la resta de l’Estat espanyol. A Catalunya, l’alçament va fracassar: les tropes revoltades, dirigides pel general Goded, van intentar controlar Barcelona, però es van trobar amb una població lleial a la República i organitzada per resistir.

Davant d’aquesta situació, la Generalitat, presidida per Lluís Companys, va entendre que necessitava el suport dels treballadors organitzats. Paral·lelament, es van organitzar milícies de voluntaris que van anar a lluitar sobretot al front d’Aragó i al de Mallorca, sovint amb molta autonomia.

Entre l’estiu i la tardor de 1936, Catalunya va viure una gran transformació social. Moltes fàbriques, tallers i serveis van ser col·lectivitzats, i els treballadors en van assumir la gestió. En molts municipis, els comitès revolucionaris van substituir els ajuntaments. Al mateix temps, la manca de control institucional va afavorir l’aparició de patrulles armades que perseguien persones religioses, monàrquiques o conservadores, considerades enemigues del govern republicà. Això va provocar violència i execucions injustes.

Aquesta convivència entre el poder del govern i el poder revolucionari va generar tensions creixents. Per intentar estabilitzar la situació, el setembre de 1936 es va formar un govern de la Generalitat amb la participació de diferents forces, inclosa la CNT. També es va dissoldre el Comitè de Milícies i es va intentar recuperar el control dels ajuntaments, però els conflictes van continuar.

A finals de 1936, el govern republicà i la Generalitat van voler crear un exèrcit regular i centralitzat, l’Exèrcit Popular, que implicava la militarització de les milícies. Aquesta mesura va provocar desacords importants: alguns sectors, com el PSUC i els republicans, la defensaven per guanyar la guerra, mentre que altres, com la CNT i el POUM, creien que calia mantenir la revolució social.

La tensió entre aquestes dues visions («fer la revolució» o «guanyar la guerra») va esclatar amb els Fets de Maig de 1937. El 3 de maig, forces d’ordre públic van intentar controlar la seu de Telefónica, a la plaça de Catalunya de Barcelona, perquè, en aquell context de guerra, controlar les comunicacions era indispensable. Però la CNT s’hi va resistir i això va originar enfrontaments armats.

Durant cinc dies, Barcelona va viure una guerra dins la guerra, amb uns quatre-cents morts i més d’un miler de ferits. El 21 de juliol es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que durant mesos va ser el veritable centre de poder a Catalunya.

El conflicte es va resoldre amb la victòria dels sectors governamentals, però amb conseqüències greus i una repressió interna. El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) va ser declarat il·legal, el seu líder, Andreu Nin, va ser detingut i assassinat, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) va quedar marginada del poder polític.

El govern va controlar les col·lectivitats, els comitès revolucionaris es van dissoldre i els sindicats van perdre poder. En menys d’un any, es va passar de derrotar el cop d’estat feixista a Catalunya i organitzar milícies populars per lluitar-hi en contra, a tenir conflictes entre els mateixos grups que defensaven la República.

Els rebels feixistes, encapçalats pel general Francisco Franco, van ser els més beneficiats d’aquestes divisions internes dels republicans.

Puja Pujar

Viure sota les bombes

Barcelona i Catalunya es van convertir en un dels principals punts forts de la República, i això va comportar que fossin un objectiu militar prioritari del bàndol franquista.

Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats europees a rebre bombardejos aeris de manera constant contra la població civil. Per fer-ho, Franco tenia el suport dels seus aliats feixistes, Benito Mussolini i Adolf Hitler. Les aviacions italiana i alemanya van atacar infraestructures, zones industrials i barris molt poblats amb l’objectiu de desorganitzar i debilitar la resistència republicana.

Per protegir la població d’aquests atacs, a Barcelona es va habilitar una gran xarxa de refugis antiaeris. La majoria dels refugis els van construir els mateixos veïns, sovint amb la suport de la Junta de Defensa Passiva. Van bastir galeries subterrànies i també van adequar túnels de metro i de ferrocarril, que temporalment van fer aquesta funció de protecció.

Els atacs aeris no només van causar morts i ferits, sinó que també van destruir edificis i infraestructures, van obligar la població a desplaçar-se i van generar una tensió psicològica constant. De fet, això era el que volien els feixistes: destrucció total i terror sostingut.

Paral·lelament, la situació militar es va anar tornant cada cop més desfavorable per a la República i van passar un conjunt de fets que van afavorir el bàndol feixista:

  • El 1938, la derrota al front d’Aragó va trencar la continuïtat territorial republicana i va deixar Catalunya pràcticament aïllada.
  • El març de 1938, en només dos dies, l’aviació italiana va causar més d’un miler de morts a Barcelona.

Aquests atacs, coneguts com a bombardejos de saturació, combinaven explosió i incendi per maximitzar la destrucció, una estratègia que ja s’havia utilitzat a Guernica un any abans. Aquesta manera de fer la guerra responia a una concepció ideològica: el feixisme espanyol, amb arrels en l’africanisme i en l’experiència de les guerres colonials del Marroc, assumia la violència extrema, el càstig exemplar i el menyspreu per la població civil com a elements legítims de l’acció militar.

Puja Pujar

Derrota i exili

L’exili dels republicans catalans va començar uns mesos abans de la derrota definitiva de les forces republicanes.
Després de la batalla de l’Ebre, que va dividir  el territori republicà en dues meitats, Franco va iniciar l’ofensiva sobre Catalunya. El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Barcelona i el 10 de febrer van arribar a la frontera amb França.

Durant aquest període, 450.000 persones que havien donat suport a la República —entre soldats i civils— van emprendre una llarga i penosa marxa, contrarellotge, cap a França.  Per a algunes d’elles va ser com un segon exili: primer van venir a Catalunya fugint de l’avanç de l’exèrcit franquista en altres províncies espanyoles,  i posteriorment van haver de retirar-se cap a França.

Un gran nombre de refugiats va ser confinat en camps de concentració que les autoritats franceses van improvisar per controlar l’entrada massiva d’exiliats espanyols. Un d’aquests camps va ser la platja d’Argelers, una gran extensió de sorra i dunes, envoltada per un filat espinós i sota la vigilància de les tropes colonials franceses. Els refugiats vivien amuntegats, no hi havia prou barracons per a tothom, i el fred, la pluja i la manca d’aliments van provocar unes condicions de vida molt dures.

Amb la invasió alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial, molts exiliats espanyols van acabar en camps de concentració i d’extermini nazis, amb el vistiplau de Franco.

Algèria, un territori colonial francès amb una llarga tradició d’immigració espanyola, va ser un altre destí dels refugiats, que, com a França, van ser reclosos en camps de concentració en condicions penoses.

Els exiliats que van decidir creuar l’Atlàntic i establir-se en països com Argentina, Mèxic, la República Dominicana o els Estats Units van tenir una acollida millor. Alguns dels refugiats republicans —sobretot els que estaven vinculats al Partit Comunista— van marxar cap a la Unió Soviètica.

La Guerra Civil espanyola va ser una gran tragèdia política i demogràfica. El triomf dels sollevats va culminar amb la instauració d’una llarga dictadura que va comportar la pèrdua dels drets i les llibertats adquirits durant la República, l’exili de milers de persones, així com la repressió violenta de qualsevol veu dissident.  

No va ser fins a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, quaranta anys després, que Espanya va començar la Transició per tornar a ser un règim democràtic.

Puja Pujar

Igualada

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir una etapa de canvis polítics i socials a Igualada, una ciutat amb un fort pes industrial, especialment en el sector tèxtil i de les adoberies.

En aquest nou context polític, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va ser la força predominant, tot i que la Lliga Regionalista també comptava amb un suport important. El referèndum de l’Estatut d’Autonomia de 1931 va registrar un ampli vot favorable.

Tot i el predomini de l’escola religiosa —excepte l’Ateneu Igualadí i les Escoles Nacionals—, les noves polítiques educatives van impulsar la creació de centres públics: el novembre de 1933 es va inaugurar l’Institut Garcia Fossas i també es van projectar dues escoles al Poble Sec i als camps de la Masuca.

Aquestes reformes van ser interrompudes pels fets del Sis d’Octubre de 1934. Aleshores, es va hissar una estelada a la plaça de la República i es va proclamar l’Estat català. Pocs dies després, l’exèrcit va ocupar la ciutat i l’Ajuntament va ser substituït per una comissió gestora, amb Veremund Bertran com a alcalde.

Amb la victòria del Front d’Esquerres el febrer de 1936, es va restablir el consistori democràtic, el qual, després de l’aixecament militar del juliol del 1936, va ser substituït per un comitè revolucionari que va assumir el control municipal. Durant aquells dies, també es van formar patrulles armades, es van assaltar locals de dretes i es va incendiar el convent dels caputxins.

Durant la guerra, la violència a la rereguarda va causar la mort de 101 igualadins, especialment de sectors conservadors i religiosos. Un dels episodis de més impacte fou l’assassinat de divuit persones a la Pobla de Claramunt el setembre de 1936. Entre les víctimes hi havia l’amo de la farmàcia Bausili, l’exalcalde José Roca Puget i el metge Sadurní Llambés.

Durant els fets de Maig de 1937 es van aixecar barricades als accessos d’Igualada, i milicians armats de la CNT-FAI i el POUM patrullaven pels carrers. Es van produir escorcolls i ocupacions, i es van accentuar les tensions entre les diverses forces republicanes.

Davant l’amenaça dels bombardejos, a Igualada es van començar a construir refugis antiaeris, cosa que no evitaria que entre el 19 i el 23 de gener de 1939 la ciutat fos bombardejada, amb dos morts i nombrosos danys materials.

El 22 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Igualada. Començava, doncs, una etapa de repressió: l’alcalde Amadeu Biosca Busqué va ser condemnat a cadena perpètua; Josep Morera Miserachs, a dotze anys de presó, i Pere Bertran Tarrés es va exiliar. Altres càrrecs van ser empresonats, afusellats o deportats, com Joaquim Gil Abella, mort a Gusen el 1941.

La Segona República va representar per a Igualada un període de mobilització política i transformació social, truncat per la guerra i la dictadura franquista.

Puja Pujar

Olesa de Montserrat

A Olesa, la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, es va viure amb una gran esperança de canvi social i polític.

Esquerra Republicana, amb el suport del Círcol Federal Democràtic Obrer, va guanyar les municipals del 12 d’abril a Olesa de Montserrat, i va aconseguir vuit dels dotze regidors. Fèlix Figueras i Aragay va ser elegit alcalde al capdavant d’un ajuntament que representava el fort pes que tenia el moviment obrer i industrial a la població.

Entre el 1931 i el 1932, aquest govern va impulsar reformes socials i laborals que van ser molt importants per a aquest municipi, on hi havia un notable sector industrial i tèxtil. Al poble, les primeres actuacions van ser el canvi de nom d'alguns carrers i la construcció del
Mercat Municipal, que es va fer el 1932. També es van modernitzar els serveis públics i es va aconseguir que el cementiri deixés de dependre de l’Església.

A les eleccions generals del 1933 van guanyar les dretes, i això va fer que es frenessin moltes de les reformes que s’havien començat els anys abans. Aquesta situació va generar més tensió social al poble, on hi havia un moviment obrer important. Unes setmanes després de les eleccions, hi va haver un enfrontament armat entre un grup d’anarquistes d’Olesa i la Guàrdia Civil que va acabar amb un anarquista mort i dos guàrdies civils ferits.

El 8 de setembre de 1934, el comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, va donar l’ordre perquè detinguessin 94 carlins, molts d’Olesa, mentre celebraven un «aplec» als voltants de la masia de can Tobella.

Després dels Fets d’Octubre d'aquell mateix any, les tropes militars van ocupar pacíficament la vila i van destituir el govern republicà. Malgrat tot, el poble va continuar apostant per l’educació i el mestre Joan Povill va fundar l'Escola-Acadèmia Catalunya, on va introduir mètodes pedagògics moderns, i el 1935 es va inaugurar la Biblioteca Municipal.

Les coses van tornar a canviar amb les eleccions del febrer del 1936, quan van tornar a guanyar les esquerres (Front d’Esquerres). A Olesa es va poder tornar a restablir l’Ajuntament republicà, novament presidit per Fèlix Figueras. Però l’enfrontament polític i social continuava i cada cop era més intens.

Amb l’alçament militar del 18 de juliol, a Olesa hi va haver episodis violents. Es van incendiar el temple parroquial de Santa Maria i la capella de les Escolàpies i també altres ermites del poble. Es van ocupar seus i edificis socials, com el Teatre Olesa (Els Salistes), el Saló Goya o la seu de La Lliga. Malgrat que algunes autoritats i veïns van intentar salvar vides ajudant persones perseguides a fugir o amagant-les, entre els mesos de juliol i novembre van ser assassinades 38 persones.

El 25 de gener de 1939 les tropes franquistes van ocupar Olesa i va començar una etapa de repressió. Van prohibir partits i sindicats, es van castigar funcionaris i mestres i es van fer processos repressius com el conegut «judici de les vídues», que va comportar l’afusellament d'una vintena de persones els dies 19 i 21 de febrer de 1939 als cementiris vells d'Abrera i d’Olesa de Montserrat. Després de la Guerra Civil, hi va haver consells de guerra i moltes detencions, que van provocar moltes víctimes. En total, la Guerra Civil i la repressió del règim franquista a Olesa de Montserrat van causar 333 morts.

Puja Pujar

El Pla del Penedès

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir al Pla del Penedès una nova etapa de canvis polítics i socials en un municipi de base agrària, dedicat principalment al conreu de la vinya.

La vida política local va estar dominada per les forces republicanes vinculades a la Unió de Rabassaires (UR) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que es van imposar en els diferents processos electorals. Aquest predomini es va mantenir durant tota la República, amb alcaldes procedents d’aquestes formacions.

En els àmbits social i educatiu, el període va comportar alguns canvis, com l’ús del català en l’ensenyament i la renovació dels materials escolars, tot i que es van mantenir models tradicionals com la separació entre nens i nenes. Entre els mestres del municipi destaquen Fulgenci Parache Canals i Josep Llop Masqué, així com la mestra Maria Puig i Boladeras.

Els fets del Sis d’Octubre de 1934 van generar moments de tensió i expectació, però al Pla del Penedès no es van produir incidents violents. L’alcalde Josep Boada i altres càrrecs locals d’UR i ERC van ser detinguts i traslladats fora del municipi, i l’Ajuntament va ser substituït per una gestora encapçalada per Joan Respall, vinculat a la Lliga.

Després de la victòria del Front d’Esquerres el febrer de 1936, l’alcaldia va recaure en Jaume Figueres, que fou substituït l’octubre del mateix any per Ramon Tetas i Elias, tots dos de la Unió de Rabassaires. De fet, malgrat el context de forta conflictivitat política, el municipi va mantenir un clima relativament pacífic.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 es va constituir un comitè local de milícies antifeixistes (CLMA), que va assumir el control polític. Cal Vallès es va convertir en la seu del comitè local, mentre que Cal Fàbregues es va vincular a la CNT. Altres edificis, com el de Cal Rovira, van ser requisats i destinats a funcions militars relacionades amb la intendència del personal d’aviació

El 1938 es van habilitar terrenys agrícoles per posar en funcionament l’aeròdrom de Sabanell, i encara avui es conserven refugis subterranis destinats a protegir els aviadors i els mecànics. Sabanell formava part de la xarxa d’aeròdroms republicans del Penedès, l’anomenada pels pilots «El Vesper de la Gloriosa». Malgrat el context de guerra, no es té constància de víctimes mortals al Pla del Penedès. Aquest fet s’atribueix, en part, a l’actuació del secretari municipal, Mateu Raventós i Mornau, que va contribuir a evitar situacions de violència. També es va enfrontar al Comitè de Sant Sadurní i va evitar la destrucció de l’església, tot i que el mobiliari i els objectes de culte van ser cremats en una foguera a la plaça.

Amb l’ocupació franquista de 1939 es va iniciar una etapa de repressió i pèrdua de llibertats. Diversos càrrecs municipals i veïns van ser investigats en el marc de la Causa General i alguns van ser empresonats, com els alcaldes Emili Mas i Romagosa i Ramon Tetas i Elias, o el regidor Jaume Marimon, que va morir a la presó. El secretari municipal Mateu Raventós i Mornau no va poder retornar al municipi i va morir a l’exili.

Puja Pujar

Prats de Lluçanès

En set anys, del 1929 al 1936, Prats de Lluçanès va incrementar la població en un 5 % i, d’aquesta manera, va passar dels 1.532 habitants el 1929 als 1.623 el 1936. Una part important del veïnatge es dedicava a l’activitat agrícola i ramadera, però també hi havia tres fàbriques tèxtils, una d’espardenyes i una quarantena de botigues. Es disposava de diferents línies d'autobusos, que feien els trajectes de Vic a Gironella, a Manresa i a Sant Quirze de Besora.

A les eleccions municipals del gener del 1934, la formació conservadora Unió Pradenca va obtenir 363 vots i la coalició d'esquerres en va aconseguir 354.

Tot i aquests resultats tan ajustats, els diferents alcaldes que va tenir Prats fins a l’esclat de la guerra van ser de dretes. Durant els Fets d'Octubre de 1934, un grup de militants d'esquerres es va presentar a l'Ajuntament i va obligar el consistori a adherir-se a la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Poc després van ser detinguts i empresonats, però, més tard, a l'època de la guerra, van ser els que es van posar al capdavant del comitè i de l'Ajuntament.

Durant els anys de la Segona República es van plantejar diverses obres per millorar el municipi i la majoria es van fer a partir del 1936. Una de les més importants va ser obrir l’actual carrer de la Reforma i cobrir el torrent que hi passava. També es va ampliar el Passeig, es van fer millores als carrers Nou i de Vic i es va avançar en el desplegament de la xarxa d’aigua.

Aquell mateix any es va elaborar un projecte d’unes noves escoles que finalment no es van fer, possiblement perquè va començar la guerra. L’edifici havia de tenir dues aules per a nens, dues per a nenes, biblioteca i una classe per als més petits, entre d’altres espais. En aquella època, l’escola pública tenia locals a diferents llocs; com a mínim, n'hi havia un en un edifici del carrer Escoles i un altre a la casa de la vila. El curs 1936-1937, el convent de les germanes dominiques va passar a ser escola pública, amb mestres que no eren religiosos. Per primera vegada es va implantar la coeducació a primària, i el 1937 es va impulsar una escola d’adults.

Fins al febrer de 1939, el poble es va mantenir allunyat del front de guerra. Tot i això, encara que no hi hagués combats directes, el conflicte també s'hi va notar. A partir del juliol del 1936 hi va haver canvis en el govern local i en l’economia. Es van confiscar propietats a alguns propietaris i algunes empreses van passar a ser gestionades col·lectivament. També es van destruir esglésies i ermites, i van arribar al poble diversos refugiats que fugien de la contesa. Aquest primer any de guerra van assassinar el mossèn de Prats Isidre Castells i, el 1939, dos joves del poble van ser executats perquè els van relacionar amb aquest crim.

Puja Pujar

Sant Adrià de Besòs

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va coincidir amb un moment de creixement i transformació de Sant Adrià de Besòs, i va obrir una nova etapa de canvis a la vida col·lectiva de la població.

Les eleccions i els referèndums republicans dels primers anys —com el referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1931— van consolidar una clara adhesió local a les forces republicanes i catalanistes.

Durant aquest període, l’Ajuntament va impulsar una política orientada a millorar els serveis públics i la cohesió social. Entre les actuacions més destacades hi ha l’obertura d’una biblioteca popular, que va facilitar l’accés a la lectura i a la formació, i la inauguració del baixador del ferrocarril el 1933. Aquest equipament va ser clau, atès que va millorar les comunicacions amb Barcelona i el Maresme.

La promoció dels valors democràtics va portar a una gran efervescència associativa que va transformar la vida pública de Sant Adrià de Besòs. Van proliferar les entitats culturals, obreres, polítiques i recreatives que fomentaven la participació ciutadana i el debat polític i social. Ateneus, cooperatives i societats es convertiren en espais de convivència i formació, especialment entre les classes populars i treballadores. Alhora es van crear noves escoles a les zones rurals del municipi, com la Mina i la Catalana, així com l’escola racionalista coneguda com el Grup Escolar Floreal.

Els fets del Sis d’Octubre de 1934 van tenir una repercussió directa a Sant Adrià de Besòs. L’alcalde, Francesc Micheli Jové, i els regidors Mateu Viura Vidal, Pere Manyà Amorós i Francesc Abril Lloberas, tots ells d’Esquerra Republicana de Catalunya, així com el jutge municipal Josep Ibern Jofre, entre altres ciutadans, van ser detinguts i empresonats, i el consistori democràtic va ser substituït en el marc de la suspensió de l’autonomia catalana. Aquest episodi va suposar un fort tall en la dinàmica municipal republicana fins a la victòria del Front d’Esquerres, el febrer de 1936, que va permetre recuperar l’Ajuntament legítim.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, el municipi va afrontar una situació marcada per la mobilització i l’emergència. Va adquirir una importància especial l’organització de la defensa passiva davant els atacs aeris, així com la creació de col·lectivitats, com la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs, que exemplifica les transformacions socials impulsades durant el període revolucionari.

Amb l’entrada de les tropes franquistes el 27 de gener de 1939 es va iniciar una etapa de repressió política que va afectar càrrecs electes i veïns del municipi. Entre altres, està documentada la deportació de tres ciutadans de Sant Adrià de Besòs —José Álvarez Menéndez, Alfredo Rionda Menéndez i Antonio Conesa Montes— als camps de concentració nazis, una de les conseqüències més extremes de la derrota republicana.

La Segona República va representar per a Sant Adrià de Besòs un període de modernització municipal, millora dels serveis i participació ciutadana, interromput per la guerra i la dictadura franquista posterior.

Puja Pujar

Sant Feliu de Llobregat

A Sant Feliu de Llobregat, la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, es va viure amb alegria i il·lusió. Dos dies abans havia guanyat les eleccions la candidatura del Centre Republicà Català Federal, i Josep Gaspà Santos va ser nomenat alcalde.

Entre els primers projectes de l’Ajuntament va destacar la urbanització del clos de Can Nadal. Un projecte que es va pensar per fer créixer la població i crear llocs de treball en un moment en què hi ha havia molt atur. El dia de la presentació pública hi va assistir el
president Francesc Macià, fet que deixava entendre que era un moment destacable, tant des del punt de vista polític com social. Durant dos anys, el govern municipal va impulsar polítiques sense influència de la religió, va fer que el català fos més present a l’espai públic i va retirar símbols de la dictadura de Primo de Rivera.

El referèndum de l’Estatut del 1931 va tenir molt suport i fins i tot les dones —malgrat que no podien votar— van signar un manifest de suport a aquest marc legal. L'alcalde que havia guanyat el 1931, Josep Gaspà, va tornar a guanyar les eleccions municipals del 14 de gener del 1934. 

L’any 1934, Sant Feliu va viure moments de molta tensió política. La vaga general i els Fets del Sis d'Octubre van provocar barricades als carrers, trets en diferents punts del poble i moltes detencions. Dos anys més tard, al 1936, va guanyar el Front d’Esquerres i, després de la victòria, es va demanar l’alliberament i el retorn als seus càrrecs de les persones empresonades pels Fets del Sis d’Octubre.

Aquell mateix any, 1936, el poble va canviar de nom i es va passar a dir Roses de Llobregat. També va tenir moneda pròpia i es va convertir en la capital del Baix Llobregat i, per tant, va guanyar molt pes com a centre administratiu i polític del territori.

Durant la Segona República, Sant Feliu va viure uns anys molt actius culturalment i socialment. Es va crear la primera biblioteca pública, van aparèixer revistes locals, i moltes entitats culturals i esportives van organitzar més activitats que mai. L’Ateneu
Santfeliuenc va ampliar la seva oferta amb classes nocturnes d’oficis per a adults. També el grup Amics de l’Art i de les Lletres organitzava cada any la Diada del Llibre, conferències i excursions culturals. L’any 1932, l’Ajuntament va convertir en una activitat oficial l’exposició anual de roses, una iniciativa que Pere Dot havia començat el 1928. Aquesta exposició es va deixar de fer durant la Guerra Civil i no es va recuperar fins al 1949.

Quan va començar la Guerra Civil, el juliol del 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes es va fer càrrec de l’Ajuntament, amb Tomàs Gaspà Pahissa —fill de l’alcalde— com a president. Tot i que no hi va haver combats als carrers, sí que es van destruir alguns
temples religiosos, es van confiscar alguns edificis als seus propietaris i van ser assassinats el director i tres religiosos de l’Asil Duran.

El gener del 1939 van entrar les tropes franquistes a la població i es va acabar el període republicà. El nou alcalde franquista va ser Juan Sans Martí. Qui havia
exercit aquest càrrec fins a aquell moment, Tomàs Gaspà Pahissa, va haver de marxar a França i va ser internat al camp d’Argelers. Va morir el 1993 i va ser enterrat a Sant Feliu de Llobregat. El seu pare, Josep Gaspà Santos, va aconseguir sobreviure a la repressió
i va viure a Sant Feliu fins a la seva mort, l’any 1959.

Puja Pujar

Sant Sadurní d’Anoia

El març de 1931, Francesc Macià va visitar Sant Sadurní d’Anoia i es va adreçar a la població des de la plaça Nova, en un acte multitudinari que va reforçar el suport local al projecte republicà i catalanista. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van obrir un nou escenari polític en una població fortament condicionada pel pes de la indústria del cava, la presència d’un moviment obrer actiu i l’organització dels rabassaires.

Durant la Segona República es va consolidar la catalanització del topònim: Sant Sadurní d’Anoia es va generalitzar en la documentació municipal, la premsa local i la retolació, deixant enrere formes castellanitzades. Aquest procés va anar acompanyat de transformacions simbòliques en l’espai públic, tant en la dedicació de carrers a figures del republicanisme —Fermín Galán— com en la commemoració de fites del nou règim, el Raval del 14 d’Abril. Durant la Guerra Civil, es va eliminar la referència religiosa del topònim i el municipi es va passar a dir Sadurní d’Anoia.

El referèndum de l’Estatut d’autonomia de 1931 va tenir un suport unànime a la vila, amb 955 vots favorables i només un en contra, fet que va reforçar el compromís local amb l’autogovern català. En aquest context, l’Ajuntament va impulsar iniciatives culturals i educatives, com la biblioteca pública de la Caixa de Pensions, inaugurada el 7 d’agost de 1933, que es va convertir en un nou espai de lectura i formació.

La conflictivitat social va marcar profundament aquests anys. Van destacar la vaga dels treballadors de Can Codorniu (1931) i la lluita dels rabassaires de finques com Can Guineu per millorar les condicions dels contractes de conreu. Aquest conflicte va esclatar violentament durant els fets del Sis d’Octubre de 1934. En la repressió posterior va ser destituït el consistori republicà presidit per Miquel Bruna i Vila, d’ERC, i diversos càrrecs electes i militants van ser detinguts i empresonats.

La victòria del Front d’Esquerres, el febrer de 1936, va permetre restablir l’Ajuntament democràtic i reprendre les reformes interrompudes. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936, es van confiscar edificis i es va reorganitzar el govern municipal. El 22 de gener de 1939, Sant Sadurní va ser bombardejat per avions de la Legió Còndor, amb greus danys materials, especialment als carrers de Marc Mir, de Sant Pere i Montserrat.

La derrota republicana i l’arribada de les tropes franquistes van obrir una etapa de repressió severa. Càrrecs electes i militants van ser empresonats, afusellats o van emprendre el camí de l’exili; alguns van acabar deportats als camps nazis. Josep Casas i Borràs, alcalde republicà, Josep Dols i Gibert, regidor de la CNT, i Manuel Bonet i Bonet, regidor del PSUC, van morir als camps de Hartheim i Gusen. També hi van perdre la vida Jaume Barceló Urgell, Josep Querol Fonollosa i Antoni Tarrida Capellades. Antonio Cid Mas i Jaume Borrell i Pedrola van ser alliberats dels camps de Mauthausen i Gusen.

La Segona República va representar per a Sant Sadurní d’Anoia un projecte de progrés democràtic, social i cultural, truncat per la guerra i la dictadura.

Puja Pujar

Sant Vicenç dels Horts

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir una nova etapa política a Sant Vicenç dels Horts, un municipi marcat per l’activitat agrícola, la presència industrial i una mobilització social creixent.

Les eleccions generals a les Corts Constituents del 28 de juny de 1931 van registrar una participació superior al 80 % del cens i un suport majoritari a les candidatures d’Esquerra Republicana de Catalunya, fet que confirmava l’adhesió local al projecte republicà.

El referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, celebrat el 2 d’agost de 1931, també va obtenir un resultat clarament favorable, amb gairebé el 80 % dels vots a favor, cosa que va reforçar el compromís del municipi amb l’autogovern català.

El gener de 1937, el municipi va canviar oficialment de nom i va passar a denominar-se Horts de Llobregat. El nou nom responia a la voluntat de retirar les referències religioses dels topònims i adaptar-los als valors laics de la nova etapa política, alhora que el vinculava més directament a la realitat territorial i productiva del municipi.

Un dels projectes més destacats del període va ser la construcció de noves escoles públiques, concebuda com una aposta per una educació moderna i laica. En aquest context, el president Francesc Macià va visitar Sant Vicenç dels Horts per col·locar la primera pedra del futur edifici escolar. Tot i que el projecte no es va arribar a executar, l’acte va tenir un fort valor simbòlic i posa de manifest la centralitat de l’educació en les polítiques municipals republicanes.

Els fets del Sis d’Octubre de 1934 van tenir una repercussió directa al municipi. L’Ajuntament democràtic va ser substituït per una comissió gestora integrada per membres de la Lliga Catalana, el Partit Republicà Radical i Acció Popular, i cinc veïns van ser empresonats arran d’aquests esdeveniments. Aquesta situació es va mantenir fins al febrer de 1936 amb la victòria del Front d’Esquerres, que va permetre restablir el consistori legítim.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, la vida municipal va quedar profundament condicionada pel conflicte. L’any 1937, Horts de Llobregat va acollir més de 450 persones refugiades que fugien del front de batalla, fet que va activar xarxes locals de solidaritat. També es té constància de bombardeigs entorn del terme municipal; tot i que no van afectar directament el nucli urbà, una persona va morir a conseqüència de les ferides provocades per una explosió.

Els fets de Maig de 1937 també van tenir ressò al municipi. Davant la situació d’agitació, una sessió municipal es va suspendre per evitar incidents, i en aquest context va morir Honorat Mitjans, veí del municipi i afiliat al POUM, durant els enfrontaments a Barcelona.

L’entrada de les tropes franquistes, el gener de 1939, va obrir una etapa de repressió severa. Entre els represaliats hi havia alcaldes com Pere Panades Urpinas i Antoni Plovins Botines, així com diversos regidors d’organitzacions com el PSUC, ERC o la CNT, que van ser empresonats o obligats a l’exili.

La Segona República va representar per a Sant Vicenç dels Horts un període de participació política i modernització municipal, truncat per la guerra i la dictadura franquista.

Puja Pujar

Vilanova i la Geltrú

La proclamació de la Segona República, l’abril de 1931, va despertar un gran entusiasme a Vilanova i la Geltrú.

Les eleccions municipals del 12 d’abril van donar la victòria a la coalició entre el Centre Democràtic Federalista —entitat adherida a ERC— i el Casal Catalanista, i Josep Sanmartí Sadurní fou elegit primer alcalde.

Les celebracions van omplir la plaça de la Vila amb banderes tricolors i catalanes en un clima d’esperança col·lectiva. En una ciutat amb un teixit obrer potent i una presència sindical notable, encara era ben viu l’eco de la llarga vaga de la fàbrica de ciment Griffi (1930-1931), que havia evidenciat fortes tensions socials i la influència creixent de l’anarcosindicalisme.

Durant els primers anys republicans, l’Ajuntament va impulsar una renovació educativa i cultural. Es van crear noves escoles, es va catalanitzar l’ensenyament i es van introduir metodologies pedagògiques modernes. Un dels projectes més destacats va ser el nou Grup Escolar —avui Escola Pompeu Fabra—, dissenyat per l’arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau i inaugurat un cop acabada la guerra. Paral·lelament, el 1935 es va iniciar la construcció del nou Mercat Municipal, també obra seva, que transformà l’organització comercial urbana. La reorganització d’edificis confiscats i la creació de l’Escola Municipal de Música completaven una etapa de gran activitat cultural i d’intensa modernització de la ciutat.

Els fets del Sis d’Octubre de 1934 van tenir un fort impacte a Vilanova, amb incendis, enfrontaments armats i cinc morts. L’alcalde Antoni Escofet i Pasqual, d’ERC, va ser destituït i substituït per un govern imposat, situació que es va mantenir fins a la victòria del Front d’Esquerres el febrer de 1936.

L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 ho va capgirar tot. El Comitè de Defensa Local va assumir el govern municipal i es va iniciar un període d’emergència en què la ciutat actuà com a rereguarda activa. Un dels reptes va ser la protecció civil: a partir de l’estiu de 1937 es van construir nombrosos refugis antiaeris, entre els quals els de la plaça de la Vila i el de Sant Antoni Abat. Entre 1938 i gener de 1939, Vilanova va patir dotze bombardeigs que van causar vint-i-set morts i grans destrosses en instal·lacions estratègiques com l’estació de tren i les fàbriques Pirelli, del Gas i la Calibradora Mecànica. El bombardeig del 18 de gener de 1939, dut a terme per dotze avions, va ser especialment devastador.

L’entrada de les tropes franquistes, el 21 de gener de 1939, va donar pas a un període de repressió i depuracions. Malgrat aquest final, els anys republicans van deixar una empremta profunda en la ciutat: la modernització educativa i urbana, l’impuls cultural i els esforços per democratitzar la vida local formen encara avui part del patrimoni col·lectiu de Vilanova i la Geltrú.

Puja Pujar

Crèdits

COMISSARIAT
Josep Pich Mitjana
Pau Vinyes i Roig
Gerard Llorens DeCesaris
Víctor López Mirabet
Núria Cuevas Martínez

ARXIUS I FONS
CRAI Biblioteca del Pavelló de la República
Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Arxiu Comarcal del Bages
Fons Família Vinyes i Roig

AGRAÏMENTS
Mireia Bo Gudiol de l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Miquel Serrano Jiménez del Museu Memorial
de l'Exili.
Rubén Martínez Baena i Maria Mena Maiques
de l'Arxiu fotogràfic de Barcelona.
Marc Torras Serra de l'Arxiu comarcal del Bages.
Dra. Lourdes Prades Artigas del CRAI Biblioteca
del Pavelló de la República.

COORDINACIÓ DE CONTINGUTS
Memòria Democràtica. Diputació de Barcelona

COORDINACIÓ D’EDICIÓ I PRODUCCIÓ
Subdirecció d'Imatge Corporativa
i Promoció Institucional. Diputació de Barcelona

Puja Pujar