Espais Oberts - Habitatge urbanisme i activitats

Els espais oberts constitueixen un dels tres sistemes bàsics d’estructuració del territori conjuntament amb el d’assentaments i el d’infraestructures de mobilitat. El sistema d’espais oberts compren les parts del territori que han de ser preservades de la urbanització i, en general, dels processos que puguin afectar-ne negativament els valors paisatgístics, ambientals, patrimonials i econòmics, sense perjudici de les actuacions que es poden autoritzar en les circumstàncies i condicions que s’estableixin normativament.

Els espais oberts són el resultat de l’evolució de la matriu biofísica del territori per l’acció continuada de l’activitat humana -durant molt de temps bàsicament les activitats agràries-, i, en conseqüència, sobre d’ells s’hi expressa la diversitat paisatgística del país. Els assentaments urbans, en alguns casos, s’integren encara amb una màxima harmonia i una eficiència global en el si dels espaïs oberts, mentre que en molts d’altres la relació entre l’assentament i l’entorn ha esdevingut greument conflictiva.

El sistema d’espais oberts, determinat en el planejament territorial, comprèn tot el sòl classificat com a no urbanitzable, d’acord amb el planejament urbanístic municipal vigent en el moment de la redacció del Planejament territorial. Aquest permet tractar-los d’una manera holística, és a dir, integral –des d’una perspectiva general àmplia que abasti els diferents aspectes–, unitària – sense la fragmentació que sovint imposen els límits administratius– i integrada –incorporant-hi les determinacions de les legislacions sectorials existents.

El planejament territorial estableix tres categories bàsiques d’espai obert segons el grau de protecció que els atorga davant les possibles transformacions:

− el sòl no urbanitzable de protecció especial

− el sòl no urbanitzable de protecció territorial

− el sòl no urbanitzable de protecció preventiva

La inclusió d’un sòl en una o altra categoria es produeix en funció de les seves característiques, ja que no tot el sòl compleix les mateixes funcions territorials ni té el mateix valor. El planejament urbanístic haurà de recollir aquestes categories i, en cas necessari, desenvolupar-les a una escala més precisa.

El planejament urbanístic municipal classifica els espais oberts com a sòl no urbanitzable i considera que són els terrenys incompatibles amb el desenvolupament urbà, (existència de valors mereixedor de protecció especial o inadequats per a la urbanització), per garantir la utilització racional del territori d’acord amb el model territorial de desenvolupament urbanístic sostenible.