Construir, conservar, recordar: l’arquitectura vista des de l’Arxiu General - Exposicions

Presentació

L’exposició virtual «Construir, conservar, recordar: l’arquitectura vista des de l’Arxiu General» explora la relació entre arquitectura i societat a partir d’un recorregut pels diferents edificis construïts als recintes de la Diputació de Barcelona al llarg dels segles xix i xx. L’arquitectura és un reflex dels canvis socials i tecnològics; per això els recintes de la Maternitat, Mundet i Torribera són una mostra de l’anomenada arquitectura sanitària. Per la seva banda, els recintes de l’Escola Industrial i l’Escola de Teixits de Canet de Mar són exemples de l’art de projectar al servei de l’ensenyament tècnic i professional.

A partir de la documentació conservada a l’Arxiu, l’exposició posa en relleu la tasca del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona, creat el 9 de juny de 1914 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. La missió del Servei va ser pionera i es va centrar, d’una banda, a fer l’inventari i la catalogació del patrimoni arquitectònic català i, de l’altra, engegar un programa de conservació, protecció legal i divulgació dels monuments.

Arquitectura sanitària

Al servei dels infants

El 1877 la Diputació de Barcelona va adquirir la finca Mas Caballé a la vila de les Corts de Sarrià per edificar la nova Casa de Maternitat. El Mas Caballé, avui dia desaparegut, era l’opció ideal perquè estava ubicat en un entorn rural fora de la ciutat de Barcelona amb sol, aire pur i subministrament d’aigua. Els edificis i les instal·lacions es van construir a propòsit, i això va permetre dissenyar l’espai arquitectònic seguint els consells higienistes dels experts mèdics, cosa que va posar les bases dels hospitals moderns que encara avui dia són vigents.

L’arquitecte provincial Roman Prats i Montells va elaborar el primer projecte amb nou edificis per a maternitat a la part nord, i dotze edificis per a borderia a la part sud. El projecte no es va executar, i el 1884 la Diputació va encarregar un altre informe a l’arquitecte Ignasi Conrad Bartrolí i Puigventós. Després de la mort de Prats el 1885, l’arquitecte Camil Oliveras i Gensana va rebre l’encàrrec d’un nou projecte tres anys després, que es va materialitzar en els edificis de lactància, Ave Maria, malalties infeccioses, bugaderia i safareig.

El pavelló de lactància, inaugurat el 1892, va permetre el trasllat dels infants de pit i les dides, que fins aleshores es trobaven al carrer de les Ramelleres al Raval. Tenia capacitat per acollir 160 lactants i 60 dides. La funcionalitat de l’edifici es reflectia a les golfes, utilitzades com a assecadors de roba i com a dipòsits d’aigua.

El pavelló Ave Maria (també conegut com a pavelló de deslletament o desmamats) es va acabar de construir el 1896. Tenia la mateixa alçada i simetria que el de lactància, però una superfície més gran.

Oliveras, representant del primer Modernisme arquitectònic, va utilitzar materials barats com la forja, el maó, la rajola i la ceràmica tant al pavelló de lactància com a l’Ave Maria. L’entrada als edificis es feia per un vestíbul amb il·luminació natural, columnes de fosa, revoltons i bigues d’inspiració industrial que quedaven a la vista als interiors, la qual cosa creava un contrast amb l’elegància dels exteriors. Funcionalitat i estètica quedaven perfectament combinades d’aquesta manera al recinte.

Entre aigua i foc

El cor funcional i serveis de la Casa: bugaderia, safareig i cuines

La funcionalitat dels edificis es va evidenciar també al pavelló de bugaderia i safareigs, on el terrat pla (coronat per una cornisa de força volada i una barana que imitava merlets units) era utilitzat com a estenedor de roba. A l’exterior, l’estil modernista s’expressava en finestres grans que ocupaven gran part de la superfície dels murs, amb capitells geomètrics de pedra i un trencadís de ceràmica per facilitar la construcció d’obra vista de totxo i alhora reutilitzar els materials.

A la mort d’Oliveras (1898), el seu cosí, Josep Bori i Gensana, va agafar-ne el relleu, tot respectant les directrius i estil arquitectònics del predecessor. El pavelló de cuines, acabat el 1901, era un edifici modest, amb una galeria subterrània que permetia traslladar el menjar als pavellons de lactància i desmamats sense sortir al carrer, i amb un forn per coure pa.

A la travessera de les Corts es van edificar els pavellons Prat de la Riba, per a infants menors de set anys, i el de Germanes (també conegut com a Olímpia), per acollir el personal religiós de la Casa. El disseny era un edifici en forma de U, que permetia crear dos patis interiors per a esbarjo dels infants. Les obres es van iniciar el 1903 (coincidint amb el 50è aniversari de la creació de la Casa de Maternitat), però es van perllongar fins al 1928.

Entre els dos pavellons s’havia previst un gran espai per a l’església del recinte, d’estil neogòtic, d’una sola nau i una gran rosassa superior. Tanmateix, per manca de pressupost finalment no es va construir.

Arquitectura per néixer

Rosa i Blau

La secció de Maternitat no es va materialitzar fins al 1925, amb la construcció del pavelló Rosa. Fins aleshores, el servei de parts es practicava al Mas Caballé, però les condicions no eren bones. El nou pavelló va ser projectat per l’arquitecte Josep Goday, el qual va reaprofitar els blocs i carreus de pedra que s’havien adquirit per a la construcció de l’església, va fer un pas més i va introduir el noucentisme al recinte. D’aspecte lluminós, presentava una balustrada superior amb florons ceràmics a tall de palauet.

El nou pavelló estava destinat a mares solteres o «embarassades secretes» (com es deia a l’època), amb pocs recursos. Amb una capacitat per a 112 llits, a la planta baixa hi havia la sala d’embarassades de beneficència, mentre que al primer pis hi havia la secció d’embarassades secretes pensionistes, la secció d’operacions i el puerperi.

El 1942 es va inaugurar el segon dels pavellons de maternitat, el pavelló Blau, iniciat el 1928 per Goday i acabat pel seu soci professional, Ramon Argilés Bifet, després de la mort sobtada del primer el 1936. Argilés, a diferència de Josep Bori, no va respectar, però, el projecte classicista del seu predecessor. Concebut com a policlínica provincial, l’edifici estava destinat a l’atenció de mares casades i suposava una ruptura amb el caràcter assistencial i benèfic del recinte, amb la voluntat d’esdevenir un centre obstètric de primer nivell. Disposava d’una secció d’obstetrícia, quiròfans, laboratoris, sales de parts i secció de pediatria i ginecologia, entre altres espais.

Un homenatge al sol

Pavellons Hèlios i Cambó

Josep Goday també va rebre l’encàrrec de reconvertir el pavelló oest de les infermeries generals en un espai de salut per a nens i nenes tuberculosos. El nou pavelló, inaugurat el 1935, va ser anomenat Hèlios, i és una mostra de la influència de l’arquitectura racionalista del nord d’Europa i de l’escola de la Bauhaus a Alemanya, que a casa nostra practicava el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). L’edifici tenia molta llum natural i una galeria exterior amb terrassa per a la cura amb llits i bressols, amb una amplada de 2,5 metres. 

El 23 de novembre de 1953 es va celebrar el centenari de la Casa de Maternitat i, aprofitant aquesta efemèride, es va col·locar la primera pedra del pavelló Cambó (en record del polític i financer, que va deixar una herència de dos milions de pessetes a la Casa). Va ser el darrer edifici que es va construir al recinte, a càrrec de l’arquitecte Manuel Baldrich i Tibau. Concebut com un pavelló per a lactants i prematurs, va ser inaugurat el 1957, i per primera vegada va connectar els edificis Prat de la Riba i Germanes.

De bugaderia a Arxiu General

Arquitectura en transformació

Amb el pas del temps les instal·lacions de la Casa de Maternitat van anar perdent pes, i la mentalitat de la societat, que s’allunyava progressivament dels postulats catòlics hegemònics fins aleshores, va portar la Diputació de Barcelona a fer un replantejament dels antics edificis en benefici de nous usos socials. El 1985 es va aprovar el Pla d’actuació i ordenació de la Casa de Maternitat, redactat pels arquitectes Josep Lluís Canosa Magret i Carles Ferrater Lambarri. El Pla projectava concentrar i adaptar tots els serveis sanitaris dispersos al pavelló Blau, i convertir l’espai exterior del recinte en parc urbà obert a la ciutadania.

Amb la reforma de l’antic pavelló de safareig i bugaderia, habilitat com a Arxiu General, l’arquitectura es va posar al servei del coneixement, la recerca i la custòdia del patrimoni documental. Fins aleshores, l’arxiu havia estat ubicat al Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume. El projecte de remodelació va anar a càrrec de l’arquitecte Norman Cinnamond i Planàs. La nova seu va ser inaugurada el 1987.

La nova Casa de Caritat

Mundet: una nova seu

La Casa de Caritat també va cercar un nou emplaçament fora de Barcelona. A banda de les finques de Can Tarrida i la Torre dels Frares —habilitades, respectivament, com a casa de colònies i pavelló per a persones afectades per tuberculosi—, l’arquitecte Joan Rubió i Bellver va dissenyar un ambiciós recinte assistencial a Horta a finals de la dècada de 1920. Les obres van tenir un ritme lent i, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, pels problemes pressupostaris, només s’havia construït un edifici, l’anomenat pavelló Francesc Macià (durant la dictadura franquista conegut com a pavelló Llevant), que s’havia destinat a colònia d’estiueig per als infants residents.

Després del conflicte militar, aquest espai va ser el camp de concentració de Sant Joan a Horta (1939-1940); posteriorment va acollir persones sense llar (1942-1943); va ser la seu de l’hospital antituberculós (1943-1945), i, a partir de 1946, una casa de colònies d’estiueig, anomenada Hogar Montaña, per a infants asilats de la Casa de Caritat.

Les Llars Mundet

Les Llars Anna Gironella de Mundet

Coincidint amb els 150 anys de la fundació de la Casa de Caritat, el 1952 el president de la Diputació de Barcelona, Joaquim Buxó Dulce d’Abaigar, va revitalitzar el projecte Mundet. L’encarregat tècnic de les obres va ser Manuel Baldrich i Tibau, representant del racionalisme arquitectònic.

La demanda filantròpica del president Buxó va arribar fins a l’empresari Artur Mundet i Carbó, nascut a Sant Antoni de Calonge el 1879, però instal·lat a Mèxic a començaments del segle xx. Casat amb Anna Gironella i Llovet, el matrimoni també era conegut per les seves obres de beneficència, que, en el cas de la Casa de Caritat, es va materialitzar en un donatiu de quaranta milions de pessetes, amb un seguit de condicions, entre les quals el nou recinte que havia de portar el nom de la seva dona: Hogares Ana Gironella de Mundet.

La primera pedra es va col·locar simbòlicament l’11 de setembre de 1954, i la inauguració del recinte assistencial va tenir lloc el 14 d’octubre de 1957. Les Llars Mundet oferien educació i assistència a infants, gent gran i malalts,  i tenia capacitat per acollir fins a 2.250 persones. El recinte estava integrat per un conjunt de pavellons independents separats per jardins i connectats per una galeria subterrània de 800 metres de longitud que permetia arribar als pavellons de cuina i safareigs a través de vagonetes mecanitzades.

Educació i cultura

Arquitectures del creixement: educació, cultura i esperit

L’església principal ocupava un lloc central al recinte Mundet. Inaugurada el novembre de 1958, tenia capacitat per a 1.300 persones i comptava amb un campanar de quaranta metres d’alçada. L’edifici evidenciava que Manuel Baldrich s’havia tornat a inspirar en els models arquitectònics nòrdics.

L’Institut Psicopedagògic de les Llars Mundet va néixer amb la voluntat d’oferir una atenció educativa especialitzada als infants amb necessitats especials. Ubicat al sector de migjorn del recinte, la primera pedra es va col·locar l’any 1968 i l’edifici va ser inaugurat el 28 de juny de 1971.

El projecte de Mundet va ser ambiciós i va reforçar la idea d’una atenció integral que anava més enllà de la simple assistència social. En aquest context, el recinte va incorporar un teatre, dissenyat per Manuel Baldrich, on es desenvolupaven activitats culturals i recreatives. La sala, amb una capacitat per a 1.300 persones, també va fer la funció de cinema i es va convertir en el més gran de Barcelona de la seva època.

Orígens de Torribera

La Mancomunitat de Catalunya, motor de modernització, també va implicar-se en el camp de la salut mental.  I va cercar un emplaçament per a instal·lar una clínica especialitzada ubicada en un entorn saludable. Amb aquest objectiu, el 1916 es va comprar la finca Torribera per 102.000 pessetes de l’època, propietat aleshores del particular Josep Gallifa i Mas, i situada en el terme municipal de Santa Coloma de Gramenet.

Un cop adquirida la finca, la Diputació de Barcelona va convocar un concurs de projectes d’arquitectura, que va guanyar el tàndem format per Rafael Masó i Josep Maria Pericas. L’avantprojecte s’encabia en l’estil noucentista que enaltia els valors de tradició, ordre i claredat arquitectònica, i responia al concepte de ciutat jardí: dibuixava una gran avinguda central des d’on es distribuirien una vintena de pavellons que se situarien ordenats en el pendent de la muntanya, seguint els bancals agrícoles existents orientats a migdia.

L’any 1926, la Diputació, presidida per Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, va autoritzar les obres del recinte. Els primers edificis projectats que es van començar a construir van ser la casa del metge director i els pavellons de beneficència per a dones i homes.

Entre fragilitat i cura

La clínica mental

El 20 d’octubre de 1930 es va inaugurar la Clínica Mental de Torribera com a centre docent, assistencial i d’investigació de les malalties mentals. La Clínica tenia capacitat per acollir uns 600 interns, però les obres encara es van allargar en el temps. El doctor Tomàs Busquet i Teixidor, que tenia una llarga experiència professional en el camp de la psiquiatria, va ser nomenat director del centre.

A finals de 1934, aprofitant l’afegit d’una nova parcel·la, els serveis de sanitat de la Generalitat van encarregar a l’arquitecte Joan Baptista Subirana i Subirana, membre del GATCPAC, la construcció d’un nou pavelló independent de la Clínica, anomenat pavelló per a bruts i destinat a malalts mentals. L’arquitecte va dissenyar un edifici d’arquitectura tradicional barrejat amb el llenguatge racionalista de l’època i l’ús de materials autòctons com la pedra i la fusta, en detriment del formigó.

En contrast amb les dures condicions d’asil al llarg de les primeres dècades de la dictadura franquista, l’any 1961 un grup de metges de la Clínica va presentar a la Diputació el Pla d’assistència psiquiàtrica, amb l’objectiu de modernitzar les línies d’actuació assistencial a les persones malaltes.

Aprendre i créixer

Arquitectura per aprendre i créixer

Durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923/1925) es va apostar per un programa ambiciós de renovació de l’ensenyament, que es va materialitzar en escoles tècniques com la Universitat Industrial (1910), l’Escola del Treball (1913), l’Escola de Bibliotecàries (1916) i l’Escola Local d’Indústries de Canet de Mar (1922), entre altres. Les seccions de les diferents escoles integraven ensenyaments diversos que anaven des de l’estudi dels teixits fins a la mecànica de l’automoció, passant per les biblioteques, les màquines de vapor i la construcció civil.

Els arquitectes encarregats de reconvertir l’antiga fàbrica de Can Batlló en nous centres d’ensenyament van ser Joan Rubió i Bellver (1871-1952), Lluís Planas i Calvet (1879-1954) i Manuel Baldrich i Tibau (1911-1966).

Nova construcció a la Industrial

El president de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, va impulsar entre 1925 i 1930 una important activitat constructora i arquitectònica a l’Escola Industrial, per tornar a prestigiar la institució després de la liquidació de la Mancomunitat. Joan Rubió va projectar quatre nous pavellons centrals, que es van construir entre 1928 i 1929, per als nous laboratoris sobre la gran sala de telers i que van suposar la consecució de nous espais per a l’Escola d’Enginyers.

També va reformar i ampliar l’Escola del Treball, va equilibrar tot el conjunt del recinte industrial i va renovar la façana del carrer del Comte d’Urgell, on va projectar l’accés principal. El projecte del Real Politécnico Hispano-Americano (el pompós nom que la dictadura de Primo de Rivera va donar al recinte industrial) també va comportar la construcció del Paranimf. Les obres de la façana i de l’entrada es van acabar, però les de la resta de l’edifici es van aturar el 1929.

Darrere de l’antic edifici que havia ocupat Can Batlló, Rubió i Bellver va projectar la Residència d’Estudiants, inaugurada el 1928, a l’antic espai de l’Escola Superior d’Agricultura.

L’alè nòrdic

Nova arquitectura a l’Escola Industrial

Durant la dècada de 1960, l’arquitecte Manuel Baldrich, influenciat per l’arquitectura nòrdica i en especial per l’obra de l’arquitecte finlandès Alvar Aalto, va construir nous edificis al recinte de Can Batlló (entre els quals la piscina de Sant Jordi) i va ampliar l’Escola del Treball i els tallers de l’Escola d’Arts i Oficis.

Filant modernitat

L’Escola de Teixits de Canet de Mar

La Mancomunitat de Catalunya va elaborar el 1917 un projecte de creació d’escoles locals d’indústries per afavorir la formació professional tècnica. El projecte preveia una xarxa d’escoles arreu de les poblacions catalanes en especialitats que tinguessin una certa demanda. Canet de Mar, però, va ser l’única població catalana interessada en aquesta oferta.

El 1922 es va inaugurar l’Escola Local d’Indústries de Canet de Mar. La idea era oferir un aprenentatge de l’ofici d’operari de gènere de punt, atès que la majoria dels treballadors i treballadores a les fàbriques tèxtils catalanes no havien tingut cap oportunitat d’aprenentatge escolar. El 1930 va passar a anomenar-se Escola de Teixits de Punt. Els anys de la Segona República van suposar la consolidació de l’Escola com a centre especialitzat en gèneres de punt, i el 1933 es va decidir ampliar-la, tasca que va assumir l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.

El 1943 l’Escola va comprar l’antiga nau de la Fàbrica Floris i Busquets, construïda per Pere Domènech i Roura, fill del cèlebre arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Tenia 1.600 metres quadrats i es va fer servir com a sala de màquines. Amb posterioritat a la guerra, el Patronat de l’Escola va impulsar la constitució d’una biblioteca especialitzada en publicacions tècniques, que va ser gestionada per la bibliotecària Anna Sala Boloix fins al 1948. A partir d’aquest any, la biblioteca va quedar adscrita a la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona, però sense perdre mai el perfil tècnic.

Arquitectura i memòria

El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

A mitjan segle xix, la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics va ser el primer organisme encarregat de vetllar per la conservació dels monuments històrics i artístics a escala provincial. Integrada per erudits i tècnics, tenia funcions d’estudi, informe i proposta, especialment davant el risc d’abandonament, espoli o destrucció del patrimoni. A tall d’exemple, el 1860 la Comissió va alertar la Diputació de Barcelona de l’extraordinària troballa d’un mosaic romà en les obres de demolició del Palau Comtal Menor de Barcelona.

La tasca de la Comissió va posar les bases per a una protecció institucional del patrimoni, que culminaria amb la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) el 9 de juny de 1914 per part de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba. El director va ser Jeroni Martorell i Terrats, vinculat acadèmicament a l’Institut d’Estudis Catalans.

L’SCCM tenia com a objectiu principal inventariar, documentar i protegir el patrimoni arquitectònic i monumental del país. Entre les seves funcions destacaven l’elaboració de catàlegs de monuments, la supervisió de les intervencions de restauració i la promoció de criteris científics i moderns en la conservació del patrimoni. Sota la direcció de Martorell, l’SCCM va impulsar nombroses campanyes de documentació gràfica i estudis tècnics, i va intervenir en la restauració de diversos edificis històrics, contribuint de manera decisiva a la consolidació d’una política patrimonial a Catalunya.

L’any 1934, l’SCCM es va integrar dins el Servei d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts de la Generalitat, adoptant el nom de Servei de Monuments Històrics i ampliant el seu àmbit d’actuació a tot Catalunya. Durant aquest període, i malgrat les dificultats de la Guerra Civil, va mantenir una intensa activitat, incloent-hi importants campanyes de salvament del patrimoni.

Després de 1939, amb la supressió de les institucions autonòmiques, el Servei va tornar a dependre de la Diputació de Barcelona i el seu àmbit es va reduir a la província. Jeroni Martorell en va continuar com a responsable fins a la seva mort el 1951. Posteriorment, figures com Camil Pallàs i Arisa i Antoni González Moreno-Navarro van marcar noves etapes del Servei. A partir de 1981, es va tancar el Catàleg Monumental arran de la renovació metodològica impulsada per González i basada en la denominada restauració objectiva. A partir de 1993 el Servei va adoptar la denominació actual de Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Entre la documentació generada podem destacar la col·lecció del Catàleg Monumental de l’SCCM, una eina clau per inventariar i documentar de manera sistemàtica el patrimoni arquitectònic de Catalunya.

El Catàleg Monumental

Arquitectura documentada

El Catàleg Monumental de la Província de Barcelona, iniciat el 1914, està integrat per cartolines de 21 x 26 cm, en les quals hi ha adherida una imatge en una cara i una graella al revers, que conté diferents camps destinats a la informació sobre la imatge, tant de contingut com de procedència, data i autoria.

L’ordenació primigènia del Catàleg respon a dues sèries principals: l’una endreçada alfabèticament per municipis i l’altra per encapçalaments temàtics (estils artístics, categories de diferents objectes o elements arquitectònics, materials, etc.). Aquesta ordenació s’ha mantingut intacta fins a l’actualitat.

Des del punt de vista temàtic, el Catàleg s’organitza en apartats dedicats a disciplines com la pintura, l’escultura o les arts decoratives —incloent-hi orfebreria, metall, teixits, entre altres— sovint classificades per períodes històrics o per tipologies. En conjunt, reflecteix principalment les arts aplicades i la seva relació amb l’arquitectura.

La ubicació física del Catàleg va estar directament vinculada a les diferents seus del Servei de Catalogació: el Palau de la Generalitat entre 1915 i 1929, la Biblioteca de Catalunya temporalment durant la dictadura de Primo de Rivera i les Cases dels Canonges, restaurades pel mateix Martorell, fins al trasllat del Servei el 1989 a la planta baixa de l’edifici del Rellotge al recinte de l’Escola Industrial. Actualment, es custodia a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, on s’ha fet el tractament arxivístic de descripció i digitalització de la col·lecció i està a disposició pública al portal web (Arxiu General en línia.

Crèdits

Selecció de documents i redacció
Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB)

Edició i producció
Subdirecció d’Imatge Corporativa i Promoció Institucional

Imatges i multimèdia
Arquitectura sanitària
Planta per al projecte definitiu de Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, 29/1/1883. Autoria: Roman Prats i Montells. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB 1518, exp. 1)
Planta baixa edifici Hidroteràpic a la Casa de Maternitat, 20-10-1884. Autoria: Josep Conrad Batrolí. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 6480)
Façana principal del pavelló de lactància, 1890. Autoria: Camil Oliveras Gensana (CAT AGDB R. 2571)
Detall de portes, balcons i finestres del pavelló de lactància, 1890. Autoria: Camil Oliveras Gensana (CAT AGDB R. 6590)
Vista exterior del pavelló de lactància, c. 1925. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 50300)
Porta d’entrada del pavelló de lactància, c. 1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21724)
Interior del pavelló de lactància, c. 1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21731)
Interior del pavelló de lactància, c. 1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 50254)
Pavelló Ave Maria o de deslletament, c. 1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21732)
Façana del pavelló Ave Maria o de deslletament, 1891. Autoria: Camil Oliveras Gensana. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2568)
Entrada del pavelló Ave Maria, c. 1920. Autoria: Arxiu Mas. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 23841)
Planta baixa del pavelló Ave Maria, 1891. Autoria: Camil Oliveras Gensana. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 6344)

Entre aigua i foc
Façana posterior de l’edifici de safareig, 1892. Autoria: Camil Oliveras. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB 2299, exp. 4)
Façana principal de l’edifici de safareig, 1889. Autoria: Camil Oliveras, signat per Josep Bori. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB 2299, exp. 3)
Safareig i bugaderia, c. 1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21726)
Safareig i bugaderia, c. 1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21727)
Pavelló de cuines, 1898. Autoria: Josep Bori. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2566)
Pavelló Prat de la Riba, 1932. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (Cat AGDB R. 6674)
Pavelló Prat de la Riba, 1932. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (Cat AGDB R. 6672)
Pavellons Olímpia i Prat de la Riba, 1953. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3666)
Façana de l’església projectada entre els pavellons Prat de la Riba i Olímpia, 1906. Autoria: Josep Bori. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2565)

Arquitectura per néixer
Pavelló Rosa, 1930. Autoria: Arxiu Mas. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 15051)
Vestíbul del pavelló Rosa, c. 1930. Autoria: Arxiu Mas. Fons: Diputació de Barcelona (CAT ADGB R. 15049)
Pavelló Rosa, 1930. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21509)
Sala del pavelló Rosa, c. 1930. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 8582)
Pla d’urbanització del solar d’emplaçament de la Casa de Maternitat, 1934. Autoria: Josep Goday. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB C-384 exp. 10)
Pavelló Blau, c. 1950. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 16789)
Segon pis del pavelló Blau, 1932. Autoria: Josep Goday. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB C-383, exp. 2)

Un homenatge al sol
Projecte del pavelló per a infants amb tuberculosi a la Casa Provincial de Maternitat, 1935. Autoria: Josep Goday. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 6683)
Vista parcial del pavelló Hèlios, c. 1935. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21733)
Inauguració del pavelló de pretuberculosos, 1935. Autoria: Josep Badosa Montmany. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 10673)
Inauguració del pavelló de pretuberculosos, 1935. Autoria: Josep Badosa Montmany. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R.10674)
Construcció del pavelló Cambó, 1953. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3660)
Projecte de construcció d’un nou pavelló per a infants a la Casa de Maternitat (pavelló Cambó), c. 1956. Autoria: Manuel Baldrich. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 21690)
Projecte de construcció d’un nou pavelló per a infants a la Casa de Maternitat (pavelló Cambó), 1953. Autoria: Manuel Baldrich. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB E-293, exp. 2)

De bugaderia a Arxiu General
Obres d’habilitació de l’Arxiu General al recinte de Maternitat, 1986. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21608)
Obres d’habilitació de l’Arxiu General al recinte de Maternitat, 1986. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21604)
Obres d’habilitació de l’Arxiu General al recinte de Maternitat, 1986. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21610)
Obres d’habilitació de l’Arxiu General al recinte de Maternitat, 1986. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21613)
Inauguració de l’Arxiu General al recinte de Maternitat, 1987. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB B-2954, exp. 140)

La nova Casa de Caritat
Façana anterior del cos lateral del pavelló Llevant, a Horta, 1929. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 3243)
Vista panoràmica del pavelló Llevant o del Beat Salvador (antic camp de concentració de Sant Joan a Horta), 1946. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 17201)
Vista panoràmica del pavelló Llevant o del Beat Salvador, 1946. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 17199)
Plànol per readaptar el pavelló Llevant com a centre de captaires, 1941. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB 4618, exp. 9)

Les Llars Mundet
Col·locació de la primera pedra a les Llars Mundet pel matrimoni Artur Mundet i Anna Gironella, 11 de setembre de 1954. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 2024)
Construcció de les Llars Mundet, c. 1955. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18006)
Construcció de les Llars Mundet, c. 1955. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18014)
Maqueta de les Llars Mundet, c. 1955. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18181)
Construcció de les Llars Mundet, c. 1956. Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 8615)
Construcció de les Llars Mundet, 1957. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18313)
Manuel Baldrich amb les filles del matrimoni Mundet i Luisa Serra de Buxó, esposa del president de la Diputació, 1957. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 17330)
Panoràmica de les Llars Mundet, 1958. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 17831)

Educació i cultura
Església de les Llars Mundet, 1958. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18410)
Institut Psicopedagògic, c.1970. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 16469)
Teatre de les Llars Mundet, 1958. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18027)
Butaques del teatre de les Llars Mundet, 1958.  Autoria: Joan Francès Estorch. Fons Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 18026)
Teatre de les Llars Mundet, 1958.  Autoria: Joan Francès Estorch. Fons Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 18028)

Orígens de Torribera
La Torre Ribera, c. 1885-1910. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 36019)
Tomàs Busquet Teixidor, Análisis del proyecto de construcción de una Clínica Psiquiátrica Provincial en terrenos del pueblo de Santa Coloma de Gramanet, 1925. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-5-3)
Planta baixa del pavelló d’agitats de la Clínica Mental de Santa Coloma, 1926. Autoria: Josep Maria Pericas. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 3210)
Façana principal del pavelló d’agitats de la Clínica Mental de Santa Coloma, 1926. Autoria: Josep Maria Pericas. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. R-355, exp. 7)
Façana lateral del pavelló d’agitats de la Clínica Mental de Santa Coloma, 1926. Autoria: Josep Maria Pericas. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R-355, exp. 7)
Façana est de la casa del metge director, 1928. Autoria: Josep Maria Pericas. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 2574)

Entre fragilitat i cura
Plànol del pavelló per a bruts, 1934. Autoria: Joan Baptista Subirana. Fons: Generalitat de Catalunya (Segona República). (CAT AGDB R. 2586)
Edifici de porteria i entrada al recinte de Torribera projectat per Josep Maria Pericas, c. 1960. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 19175)
Vista parcial de la Clínica Mental, c. 1960. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R .19158)
Vista parcial de la Clínica Mental, c. 1960. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 19160)

Aprendre i créixer
Antiga fàbrica de Can Batlló, c. 1910. Autoria: César Comas Llaberia. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 21678)
AGDB. L’obra realitzada: anys 1914-1923. Mancomunitat de Catalunya, 1923, pàg. 268. Dibuix del recinte de la Universitat Industrial fet amb motiu de l’Exposició General Escolar de 1920.
Dibuix de Lluís Planas i Calvet de la sala noble de l’Escola d’Enginyers, 1913. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 18783)
Sala noble de l’Escola d’Enginyers, 1914. Autoria: Arxiu Mas. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 23869)
Façana de l’edifici Gran, 1915. Autoria: Arxiu Mas. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 23868)

Nova construcció a la Industrial
Laboratoris de la Universitat Industrial, 1927. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3699)
Planta baixa de l’edifici de Laboratoris de l’Escola Industrial, 1927. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3696)
Projecte del Real Politécnico Hispano-Americano, 1929. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3705)
Projecte del Real Politécnico Hispano-Americano per a actes acadèmics, 1929. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3704)
Projecte del Real Politécnico Hispano-Americano per a actes acadèmics, 1929. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3706)
Escola Superior d’Agricultura, dins de Guia de les Institucions Científiques i d’Ensenyança, 1916. Biblioteca de Reserva i Centre de Documentació.
Edifici destinat a Escola Superior d’Agricultura, 1922. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3690)
Residència d’Estudiants Ramon Llull, 1953. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2331)
Xemeneia de l’antiga Fàbrica Batlló, 1972. Autoria: Francisco Ribera Colomer. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 18978)

L’alè nòrdic
Projecte d’addició d’un pis a l’edifici de la Secció d’Oficis Artístics de l’Escola del Treball, 1949. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3707)
Escola del Treball, dins de Projecte d’un pas superior d’enllaç amb el nou edifici de l’Escola Industrial, 1960. Autoria: Manuel Baldrich i Tibau. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB E-91, exp. 20)
Reforma i ampliació del segon pis de l’edifici A de l’Escola del Treball, 1959. Autoria: Manuel Baldrich i Tibau. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3716)
Escola del Treball i Paranimf, 1961. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 19065)
Projecte de la piscina de Sant Jordi, c. 1960. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 19073)

Filant modernitat
Façana principal de l’Escola Local d’Indústries, antiga Escola d’Indústries de la Mancomunitat de Catalunya de Canet de Mar, 1922. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2746)
L’arquitecte Joan Rubió i Bellver visita les obres d’ampliació i remodelació de l’Escola de Teixits de Punt, 1934. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 22237)
Obres d’ampliació i remodelació de l’Escola de Teixits de Punt. El director, Paul-Émile Müller, dempeus al centre, 1934. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2747)
Construcció de la nau de la Fàbrica Floris i Busquets de Canet de Mar, c. 1914-1916. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2718)
Façana de l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar, c. 1935. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2710)
Vista parcial de l’antiga Fàbrica Floris i Busquets, c. 1940. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 2680)
Sala de màquines de l’antiga Fàbrica Floris i Busquets, c. 1970. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 22240)

Arquitectura i memòria
Mosaic romà del Museu d’Arqueologia, 1912. Autoria: Arxiu Mas. Col·lecció del Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) (CAT AGDB R. 146887)
Mosaic romà descobert al recinte del Palau Comtal Menor de Barcelona, c. 1920. Col·lecció del Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) (CAT AGDB R. 146872)
Retrat de Jeroni Martorell i Terrats, c. 1910. Autoria: Napoleón Fotògrafs. Diputació de Barcelona
Casa on va néixer i morir Enric Prat de la Riba a Castellterçol, 1959. Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 164
Recinte arqueològic d’Empúries, c. 1910. Autoria desconeguda. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 167823)

Catàleg Monumental
Fitxes del Catàleg Monumental, 2024. Foto: AGDB
Interior de la façana del Naixement de la Sagrada Família, 1905. Autoria: Miquel Parera i Saurina. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 211186)
Monestir de Montserrat, c. 1860-1865. Autoria (atribuïda): Joan Cantó Esclús. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. (CAT AGDB R. 180221)
Obres de reconstrucció del pont del Diable, 1961. Autoria desconeguda. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 176921)

Vista general del claustre major i Palau del Rei Martí, al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, 1901. Autoria: Emili Llatas i Agustí. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R.184273)

Pont de Queralt i absis de la catedral de Vic, 1902. Autoria: Josep Morató. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 205026)

Absis i campanar de l’Església de Santa Maria de Taüll, c. 1930. Autoria: Pere Rotger i Sintes. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 201992)
Monestir de Pedralbes, ca. 1900. Autoria desconeguda. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R.214080)

Bibliografia

Carbonell, Montserrat (direcció i autora); Beltràn, Montserrat (coord.); De Luna, Pilar (coord.); Aguilar, Raül (autor); Gimeno, Eva (autora); Montiel, Josep (autor). La Casa de Maternitat i Expòsits: Les Corts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona, 2004.

Gabriel, Pere (coord.); Enrech, Carles; Pantaleón, Montserrat; Rosell, Jaume; Serrallonga, Joan. La Casa de Caritat. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2015.

González, Antoni; Lacuesta, Raquel. 1380-1980, Sis segles de protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Memòria 1983, SCCM, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1983.

Graus, Ramon; Rosell, Jaume; Villaverde, Montserrat. El Recinte de l’Escola Industrial de Barcelona. Arquitectura per a la indústria, la universitat i els serveis (1870-2020). Barcelona: Diputació de Barcelona, 2021.

«Jerónimo Martorell Terrats : (1876-1951), in memoriam». San Jorge, núm. 4 (octubre 1951), pàg. 32-37.

Lacuesta, Raquel; Galí, David. La Masia Torribera de Santa Coloma de Gramenet : estudi històric, artístic i constructiu. Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, Servei de Construccions Civils, 1998.

Pericas, Josep Maria; Busquet Teixidor, Tomàs. Clínica Mental de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General, 1929.

Rull, Juan de; Rodríguez, Rafael; Cabot, José. Dictamen emitido por los doctores D. Juan de Rull, D. Rafael Rodriguez y Mendez y D. José Cabot y Rovira acerca de las condiciones higiénicas que han de reunir los edificios destinados á Casa de Maternidad y Expósitos de la Provincia de Barcelona. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1883.

Sagués, Ramon; Pérez Simó, Roser; Claperols, Josep M.; Martínez Palou, Sílvia. Setanta-cinc anys d’assistència psiquiàtrica: de clínica mental a Centres Assistencials Dr. Emili Mira i López. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2005.