1. Si haguessis de convèncer algú perquè no es perdi la teva intervenció, què li diries? Què la farà especial respecte d’una conferència convencional?

—Li diria que no vingui a escoltar una conferència. Que vingui a formar part d’una tribu.

Una conferència convencional sol situar algú que parla davant d’un públic que escolta. Aquí intentarem justament el contrari: transformar durant una estona aquest públic en una comunitat participant. Hi haurà paraules, és clar, però també cos, música, acció, emoció, pensament i experiència compartida.

Perquè algunes paraules són molt més que lletres entrellaçades. Algunes contenen milers d’anys de vivències que ens han permès arribar fins aquí.

Dues d’aquestes paraules sostindran la nostra experiència: tribu i aprenentatge.

Cooperar, aprendre els uns dels altres i transmetre el que s’ha après han estat algunes de les grans eines de la nostra història com a espècie. No tenim gaires oportunitats per mirar-nos en aquest mirall i preguntar-nos com hem aconseguit arribar junts fins al 2026.

Aquesta en serà una.

2. Sense revelar-nos tots els detalls, com descriuries l’experiència que proposes?

—Com una experiència introspectiva i, alhora, profundament col·lectiva.

Al temple d’Apol·lo, a Delfos, es podia llegir una de les màximes més conegudes de l’antiguitat: «Coneix-te a tu mateix».

Més de dos mil anys després continuem fent-nos preguntes semblants: qui som, com aprenem, per què necessitem els altres i quins mecanismes ens han permès construir comunitats capaces d’avançar juntes.

La proposta consistirà precisament a fer aquest viatge: mirar cap endins per comprendre’ns una mica millor i mirar després cap als costats per descobrir fins a quin punt allò que som només es pot explicar per la nostra relació amb els altres.

Perquè conèixer l’individu és important. Però per comprendre l’ésser humà cal comprendre també la seva tribu. I la nostra història encara no ha acabat.

3. Parles de la tribu CuEmE. Què fa que una comunitat tan diversa es pugui reconèixer com una tribu?

—Precisament la seva diversitat. Una tribu no necessita estar formada per persones iguals. Necessita persones diferents capaces de reconèixer-se com a part d’una cosa comuna.

Fa quinze anys que el CuEmE construeix aquest espai al voltant de principis com la cooperació, la inclusió, l’equitat, la participació, la responsabilitat i el compromís amb la comunitat i el territori.

Però hi ha una cosa que per a mi resulta especialment significativa: no es limita a parlar de tot això; permet experimentar-ho.

L’alumnat aprèn a través de l’acció, pren decisions, assumeix responsabilitats, coopera, crea, s’equivoca, ho torna a intentar i descobreix que les seves decisions tenen conseqüències en un context real. Aquí apareix la tribu.

Quan cada persona pot aportar des de la seva singularitat, quan les diferències deixen de percebre’s com a obstacles i comencen a convertir-se en recursos i quan descobrim que allò que estem construint plegats seria impossible construir-ho sols. Per a mi, aquesta és una de les grans essències del CuEmE.

4. La música tindrà un paper important en la teva intervenció. Si el CuEmE fos una peça musical, quin ritme tindria? Què ens pot dir aquest ritme sobre la manera d’emprendre, crear i treballar per promoure el programa?

—El CuEmE seria una polirítmia polifònica amb un pols comú. En una polirítmia ningú no ha de tocar el mateix. Cada persona pot mantenir la seva veu, la seva identitat i el seu patró. Però perquè aparegui la música necessita escoltar els altres, trobar un pols compartit, regular-se, deixar espai, assumir responsabilitats i comprendre que el resultat col·lectiu és molt més gran que la suma de cadascuna de les parts. Per a mi, això és emprendre al CuEmE. I això és també una tribu.

Per això la música tindrà un paper important, especialment al taller. Durant milers d’anys, els éssers humans hem utilitzat el ritme, el moviment i la música per trobar-nos, coordinar-nos, celebrar i construir identitat col·lectiva.

L’arqueologia ens ha deixat instruments musicals de fa aproximadament 40.000 anys, molt anteriors a l’aparició de l’agricultura. I la investigació antropològica contemporània troba pràctiques musicals en totes les societats humanes estudiades.

Potser per això no hauríem de considerar la música un simple entreteniment afegit a la nostra història. La música no és un adorn de l’ésser humà; és una de les seves empremtes més antigues.

I durant uns minuts intentarem comprovar què passa quan una sala plena de persones diferents deixa de comportar-se com a públic i comença a sonar com una tribu.