Imatge de l'exposició La segona República i el municipalisme (1931-1939)

Tipologia de públic

Icono General General

Material addicional

Descarregar

Descarrega el material pedagògic
Facebook Facebook Facebook Facebook

La segona República i el municipalisme (1931-1939)

L’exposició La Segona República i el municipalisme (1931–1939) presenta els principals canvis polítics, socials, educatius i culturals impulsats durant els anys de la República. També mostra les dificultats i els reptes que va afrontar la ciutadania en aquest període. Després de la Guerra Civil, l’inici de la dictadura franquista va posar fi a aquestes reformes i les persones que havien donat suport a la República van patir greus represàlies. La recuperació dels drets i les llibertats no va arribar fins molts anys després, amb el retorn de la democràcia.

Els orígens de la Segona República

A principis del segle XX, el règim polític establert per la Constitució de 1876 havia entrat en decadència i hi havia un conjunt de fets que el perjudicaven:
- Processos electorals falsos
- Pèrdua de totes les colònies
- Problemes militars al Marroc
- Autoritats corruptes a les poblacions
- Fota conflictivitat social
- Demandes de reforma impulsades pel catalanisme

Tot això va crear un clima favorable a solucions autoritàries, com la que va impulsar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. El 13 de setembre de 1923 va encapçalar un pronunciament militar amb l’objectiu de restaurar l’ordre i «salvar» la monarquia. El rei Alfons XIII li va confiar el govern.

La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues etapes:

1. Directori Militar (1923-1925)
Aquests dos anys es van caracteritzar per:
- la supressió del parlamentarisme
- la prohibició dels partits
- la imposició de la censura
- la persecució de qualsevol expressió de catalanitat
- l’impuls d’un programa d’obres públiques i polítiques proteccionistes
Un objectiu prioritari d’aquest període va ser la Guerra del Marroc. El desembarcament d’Alhucemas (1925), amb suport francès, va derrotar Abd el-Krim i va reforçar temporalment la dictadura.

2. Directori Civil (1925-1930)
Període inspirat parcialment en el feixisme italià, amb un partit únic, la Unión Patriótica, i institucions consultives. Però l’endeutament, la corrupció i la crisi econòmica de 1929 van precipitar la caiguda del règim. Primo de Rivera va dimitir el gener de 1930.

El govern de Dámaso Berenguer va intentar restaurar el sistema constitucional en l’anomenada «dictablanda», però el descrèdit de la monarquia i l’avenç del republicanisme ho van fer inviable.

A l’agost de 1930, el Pacte de Sant Sebastià va reunir republicans, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs en favor d’una república descentralitzada. L’aixecament frustrat de Jaca (desembre de 1930) i les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van precipitar la caiguda del règim i la proclamació de la Segona República.

Puja Pujar

La proclamació de la República

El govern de l’almirall Juan Bautista Aznar va convocar eleccions municipals el 12 d’abril de 1931. Els partits republicans i els grups contraris a la monarquia van dir que els resultats servirien per decidir si la monarquia havia de continuar o no.

A les zones rurals van guanyar les candidatures monàrquiques. A les ciutats —on el vot es podia exercir amb més llibertat— van guanyar els republicans.

A Catalunya, el 1931, Francesc Macià havia impulsat la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i va ser el partit guanyador de les eleccions municipals, especialment a Barcelona, i el missatge polític va ser inequívoc: la voluntat popular era trencar amb la «dictablanda» i amb qualsevol restauració del règim del 1876. La Lliga Regionalista, fins aleshores força hegemònica del catalanisme, va patir una derrota significativa.

El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Poc després, Francesc Macià va anar més enllà i, des del balcó de la Diputació, va proclamar la «República Catalana dins d’una futura Confederació Ibèrica». Això volia dir que Catalunya tenia el poder de governar-se a si mateixa.

A les principals ciutats d’Espanya, molta gent va sortir al carrer per celebrar la fi de la monarquia i les forces d’ordre públic van informar que no podien garantir la seguretat del rei. Davant d’aquesta situació, Alfons XIII va abandonar el país sense abdicar.

El govern provisional de la República es va formar amb les forces signants del Pacte de Sant Sebastià: republicans, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs. El 17 d’abril, tres ministres del nou govern es van desplaçar a Barcelona per negociar amb Macià. L’acord va establir la retirada de la proclamació de la República Catalana i la creació d’un govern autònom provisional: la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera, Catalunya recuperava un govern propi després de més de dos segles sense autogovern. Aquest fet va iniciar una profunda transformació de l’Estat.

Puja Pujar

La Constitució de 1931

El 28 de juny de 1931, dos mesos i mig després de la caiguda de la monarquia, es van celebrar les eleccions a Corts Constituents, com a primer pas en l’elaboració d’una constitució. El bloc republicà-socialista va guanyar de manera contundent i això va marcar el caràcter progressista i reformista de la República Espanyola de 1931.

Entre el 29 de juliol i el 29 d’agost, una comissió parlamentària va encarregar-se de redactar la nova Constitució. Els debats a les Corts al voltant d’aquest text van ser molt intensos, i no es va aprovar fins al 9 de desembre de 1931, després de moltes negociacions.

La Constitució era fruit de la llarga tradició liberal. Entre els seus punts s’incloïen:
- Dret al vot femení
- Llibertat de reunió o llibertat d'associació
- Llibertat d'expressió i de premsa

La definició d’Espanya a l’article primer de la Constitució va ser un dels aspectes més polèmics. I també va ser-ho la qüestió autonòmica. La nova Constitució es va decantar per un text a mig camí entre l’Estat unitari i el federal i va definir Espanya com «un estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y las regiones». Aquestes paraules van obrir la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i una via per a l’autogovern de les regions, una reivindicació històrica que comptava amb l’aprovació d’un sector majoritari de la societat catalana.

En últim lloc, els sectors més liberals volien acabar amb la influència de l’Església catòlica en els àmbits social i educatiu. Gràcies al vot de la majoria dels partits d’esquerres, la nova Constitució va incloure en el seu article tercer que “el Estado español no tiene religión oficial”.

També va contemplar la completa separació entre l’Església i l’Estat, així com la llibertat de consciència, que va permetre, entre altres coses, el matrimoni civil i el divorci. La qüestió religiosa va motivar la primera crisi republicana, amb la sortida del Govern d’Alcalá Zamora i Miguel Maura per motius de consciència.

Puja Pujar

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya

El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.

Però tres dies després aquesta proclamació fou reconduïda, i Macià va esdevenir president provisional de la Generalitat de Catalunya, recuperant una institució d’autogovern desapareguda després de la desfeta de 1714.

Es va crear una comissió presidida pel mateix Macià per redactar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El text definia Catalunya com un estat dins de la República Espanyola, però en el debat a les Corts no es va acceptar i es va definir Catalunya com una regió autònoma dins d’Espanya, amb àmplies competències en àmbits com l’educació, la sanitat, la cultura, la justícia i la seguretat.

Abans d’iniciar el tràmit parlamentari, el text va ser aprovat per la majoria de municipis catalans i ratificat en referèndum el 2 d’agost de 1931 amb un ampli suport del sufragi masculí. A més, va comptar amb el suport simbòlic de 400.000 signatures de dones, que en aquell moment encara no tenien dret a vot. Posteriorment, les Corts republicanes van prioritzar l’aprovació de la nova Constitució i, un cop feta, van iniciar el debat de l’Estatut català, que van retallar considerablement perquè creien que era massa ambiciós.

El 9 de setembre de 1932, més d’un any després del referèndum, Manuel Azaña va signar l’aprovació definitiva de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 20 de novembre es van convocar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, i el 14 de desembre de 1932 Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat.

La vida de l’Estatut va ser curta: l’abril de 1938, quan Franco va ocupar Lleida, el va fer eliminar. Tot i així, a les zones de Catalunya que encara no estaven ocupades, l’Estatut es va mantenir vigent fins al final de la guerra, el 1939. Amb el retorn de la democràcia, el 1977, Catalunya va recuperar l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat presidida per Josep Tarradellas.

Puja Pujar

Les dones catalanes durant la Segona República

Amb l’arribada de la Segona República es va iniciar un procés de canvi en la situació de les dones, tot i que els rols tradicionals de gènere van continuar ben arrelats.

Durant la Segona República es va reconèixer:
- Igualtat jurídica entre homes i dones
- Dret al divorci
- Igualtat dels fills nascuts dins i fora del matrimoni
- Dret a l'avortament

L’1 d’octubre de 1931, les Corts Constituents van aprovar el dret a vot de les dones. En la votació només hi van participar el 60 % dels diputats, amb 161 vots a favor i 121 en contra. Les dones catalanes van poder exercir aquest dret a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933. Aquells comicis van canviar el rumb ideològic de la República, amb la victòria de les forces conservadores i l’inici del període conegut com el Bienni Negre.

Durant la República es va començar a normalitzar la presència de dones a l’Administració pública. Un cas emblemàtic fou el de Nativitat Yarza i Planas, mestra destinada a l’escola pública de Bellprat (Anoia), que el 1934 es va presentar a les eleccions municipals per ERC i va ser escollida alcaldessa. En altres municipis també es van nomenar regidores, com Justa Goicoechea a l’Hospitalet de Llobregat, Consol Nogueras a Mataró o Fidela Renom a Sabadell.

El 1937, en plena Guerra Civil, es va crear la Unió de Dones de Catalunya, presidida per Maria Dolors Bargalló (ERC), amb l’objectiu que les dones poguessin contribuir a l’esforç de guerra. L’organització aplegava diverses sensibilitats del bàndol republicà: nacionalistes, comunistes, socialistes i anarquistes. Les dones més joves es van organitzar en l’Aliança Nacional de la Dona Jove, presidida per Montserrat Martínez i Ventura (JEREC), amb Teresa Pàmies (JSUC) com a secretària general.

En l’àmbit esportiu va destacar l’aviadora Pepa Colomer, primera dona de la història de l’aviació catalana, titulada el 1931. En altres esports, com el tennis, l’hoquei, la natació o l’hípica, les dones eren poc conegudes. En aquest sentit, cal destacar Anna Maria Martínez Sagi, esportista, periodista i primera dona membre de la Junta Directiva del FC Barcelona.

En el camp del periodisme van sobresortir figures com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau i Josefina Carabias. Regina Opisso va destacar com a musicòloga, escriptora i periodista. En literatura, Mercè Rodoreda i Carme Montoriol van impulsar una nova novel·lística i un teatre compromès i crític.

Puja Pujar

El model educatiu de la Segona República

El govern de la Segona República volia que l’educació fos pública, de qualitat i que arribés a tots els infants de l’Estat. Era un tema cabdal i, a Catalunya, aquesta visió connectava amb l’herència renovadora de la Mancomunitat, aturada durant la dictadura de Primo de Rivera.

Amb la recuperació de l’autogovern, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van reprendre aquell esperit modernitzador i van impulsar un model pedagògic avançat. Durant els primers anys republicans, el sistema educatiu català va ser un referent a escala europea.

L’any 1931, Barcelona tenia prop d’un milió d’habitants, uns 50.000 infants dels quals no estaven escolaritzats, una realitat que també es repetia en moltes poblacions del voltant. Els nous ajuntaments republicans van assumir com a prioritat l’escolarització universal i van posar en marxa un ambiciós pla de construcció de noves escoles, així com la rehabilitació i ampliació de les que ja existien. Els edificis escolars es van adaptar als criteris pedagògics, socials i higiènics del moment, i el català es va consolidar com a llengua vehicular de l’ensenyament.

La Constitució republicana de 1931 va establir la separació entre Església i Estat i va prohibir les escoles religioses. Davant d’aquesta situació, moltes comunitats religioses es van convertir en cooperatives de pares per poder continuar oferint ensenyament primari i secundari. Als sectors més conservadors i a l’Església no els va agradar que el govern de la República fes que l’escola no depengués de l’Església i això va ser motiu de conflicte i enfrontament entre aquestes institucions.

Puja Pujar

Construir la ciutat moderna

La República va imaginar l’habitatge com un dret i no com un privilegi.

A principis dels anys trenta, després de l’Exposició Universal de 1929, Barcelona era una ciutat molt desigual. Milers de famílies vivien en barraques o en barris amb cases precàries, sense llum ni aigua corrent, exposades a malalties i sense serveis bàsics. A més, els preus dels lloguers i dels aliments augmentaven molt més ràpid que els salaris.

Davant d’aquesta situació, poc abans de la proclamació de la República, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va convocar la vaga de lloguers per demanar la reducció d’un 40 % del preu dels lloguers i que les famílies sense ingressos poguessin deixar de pagar. En pocs mesos, més de 100.000 famílies obreres s'hi van sumar, especialment als barris de «cases barates» de Barcelona, i també els grups Ferrer i Guàrdia, Pi i Margall i Bonaventura Carles Aribau. Els obrers es van organitzar en comitès de defensa econòmica i van recollir diners per ajudar les famílies afectades.

La vaga es va acabar el desembre de 1931 amb molta repressió i un balanç de divuit morts entre els manifestants, persones desnonades i detingudes. Davant d’aquesta situació, la Segona República va convertir l’habitatge en una prioritat política i social.

El Pla Macià, impulsat el 1932 pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC), proposava una reforma radical de Barcelona que es concretava en tres aspectes:
- L’arquitectura havia de servir el poble. Defensaven edificis útils, econòmics i accessibles.
- Construcció massiva d’habitatge públic per a obrers i classes populars, amb habitatges amb llum i ventilació naturals, pensats per a la salut física i mental.
- Ciutat descentralitzada, amb la creació de nous barris amb serveis, escoles, mercats i espais verds, amb transport públic eficient per connectar els barris i reduir la dependència del centre.

Però tots aquests projectes urbanístics de la República es van acabar de cop amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936.

Puja Pujar

Art i cultura durant la Segona República

Durant la Segona República, l’art i la cultura van tenir molt protagonisme i va ser una època de molta vitalitat i creativitat. Es van reobrir entitats culturals i cíviques que havien estat suspeses durant la dictadura de Primo de Rivera, perquè eren catalanistes i progressistes.

Van aparèixer molts moviments artístics relacionats amb l’art-déco i el racionalisme, amb la idea de crear dissenys que poguessin arribar a tothom en disciplines com l’urbanisme, l’arquitectura i el cartellisme.

D’aquesta època, en podem destacar figures de renom internacional en totes les disciplines, sigui l’escultura, la pintura, la literatura o el periodisme, entre d’altres.

En el camp de l’escultura van excel·lir artistes avantguardistes com Pau Gargallo, amb escultures metàl·liques de fort contingut expressionista, o Juli González, pioner en l’ús del ferro soldat per crear formes abstractes.

En pintura van sobresortir dos grans noms del surrealisme internacional: Joan Miró i Salvador Dalí. El 1932 es va fundar l’associació Amics de l’Art Nou (ADLAN), impulsada pel crític Sebastià Guasch, amb l’objectiu de renovar el llenguatge artístic a partir de les avantguardes surrealistes i dadaistes.

La recuperació de les institucions d’autogovern va afavorir també l’impuls de la llengua i la literatura catalanes. El 1932, Pompeu Fabra va publicar el Diccionari general de la llengua catalana, obra fonamental que va fixar el català normatiu durant dècades.

En l’àmbit literari van destacar autors com els dramaturgs Josep Maria de Sagarra, Josep Pous i Pagès o Carles Soldevila; les novel·listes Mercè Rodoreda i Carme Montoriol, i els poetes J. V. Foix, Pere Quart i el jove Salvador Espriu. La diada de Sant Jordi es va consolidar com la Festa del Llibre.

El periodisme va viure una gran expansió, amb nombroses capçaleres en català i castellà. Van destacar periodistes com Josep Pla, Joaquim Ventalló, Eugeni Xammar i Irene Polo, que van descriure uns moments de grans canvis socials, culturals i polítics des d’un estil periodístic renovador. També fotoperiodistes com Gabriel Casas, Agustí Centelles o Antoni Campañà van aportar una nova mirada durant la Guerra Civil.

En les arts escèniques van brillar intèrprets com Margarida Xirgu o els germans Borràs, i en la música, figures com Pau Casals, Frederic Mompou o Joan Pich Santasusana.

L’esport també es va consolidar en aquesta època com una pràctica popular, sobretot en les disciplines de masses com la boxa, l’atletisme, el ciclisme, el rugbi o el futbol.

Puja Pujar

La reforma religiosa

Durant segles, l’Església catòlica havia tingut molt poder i estava vinculada a la monarquia, a l’educació i als sectors socials més poderosos. La nova República volia acabar amb aquesta situació de privilegi i pretenia crear un estat laic, on la religió fos una opció personal.

El govern de la República també va impulsar la Llei del divorci (1932) i un sistema educatiu públic, mixt i laic. Els sectors d’esquerres creien que aquestes reformes eren essencials per disposar d’un país modern i garantir la llibertat de consciència de tots els ciutadans. En canvi, els sectors més conservadors i religiosos les veien com una amenaça als seus valors.

Les protestes contra l’Església van anar augmentant i el maig de 1931, després de provocacions monàrquiques, es van cremar esglésies i convents a Madrid, Màlaga, Sevilla, Cadis i València. La dreta va criticar que el govern no fes res per aturar-ho.

Des del novembre de 1933 fins al febrer de 1936, període conegut com a Bienni Conservador o Bienni Negre, la Confederación Española de Derechas Autónomas va intentar tirar enrere algunes reformes, però això només va augmentar la separació entre bàndols. Quan el Front Popular —a Catalunya anomenat Front d’Esquerres— va guanyar les eleccions de 1936, va tornar a posar en marxa polítiques laiques i, en algunes zones, també va créixer la violència contra l’Església.

El juliol de 1936 va tenir lloc l’alçament militar i la qüestió religiosa continuava tenint molt protagonisme. A la zona republicana es van destruir edificis religiosos i es van assassinar clergues. Paral·lelament, la Generalitat i diverses autoritats republicanes van intentar frenar la persecució i facilitar l’evacuació de religiosos.

Al bàndol alçat, l’Església es va convertir en un puntal ideològic de la Cruzada Nacional i el llenguatge religiós es va utilitzar per legitimar el nou poder. Un fet concret que demostra aquesta proximitat Estat-Església és la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món que es va fer pública l’1 de juliol de 1937. Aquest document presentava el conflicte bèl·lic com una defensa de la fe i de l’ordre social. Cinc bisbes, entre els quals Vidal i Barraquer, es van negar a signar-la, perquè no estaven d’acord amb la identificació plena de l’Església amb el bàndol franquista.

Després de la guerra, l’Església va recuperar tots els privilegis perduts. I, a partir d’aquell moment, la fe es va utilitzar per justificar la repressió i consolidar la dictadura a través del nacionalcatolicisme.

La Constitució de 1931 ho deixava clar:

Article 3
- L’Estat espanyol no té religió oficial

Articles 26 i 27
- Separació entre Església i Estat
- Les ordres religioses no es poden dedicar a l’ensenyament
- L’Església perd els drets sobre les seves propietats

Puja Pujar

Les reformes i les tensions socials

Durant el Bienni Progressista (1931-1933), els partits republicans d’esquerra volien fer canvis profunds al país. L’objectiu era fer reformes per solucionar problemes greus que el país tenia des de feia molt de temps. Amb aquests canvis volien convertir Espanya en una societat més moderna i més justa.

Una de les primeres accions va ser reformar el camp, perquè era un sector endarrerit tecnològicament, amb moltes desigualtats i hi havia conflictes importants entre els propietaris i els camperols. Per tant, la reforma agrària era una manera de millorar les condicions de treball dels pagesos i donar suport a la democràcia.

El 9 de setembre de 1932, el Parlament espanyol va aprovar una llei (Llei de bases per a la reforma agrària) pensada per prendre els terrenys a les famílies de la noblesa i als grans propietaris del sud d’Espanya (Andalusia, Extremadura i la Manxa) per donar-los als pagesos. Per poder repartir aquestes terres es va crear l’Institut de Reforma Agrària. Amb tot, no va ser una feina fàcil, perquè la llei es va aplicar molt lentament i els propietaris no ho volien, i això encara va fer créixer més la tensió entre uns i altres. Una tensió que encara va empitjorar més després de successos com els de Castilblanco (Extremadura), Arnedo (La Rioja) o Casas Viejas (Andalusia).

A Catalunya, el conflicte al camp estava relacionat principalment amb els rabassaires, que eren els pagesos que treballaven unes terres que no eren seves. Es dedicaven al conreu de la vinya i estaven enfrontats amb els propietaris dels terrenys. A finals del segle XIX, va haver-hi una plaga —la fil·loxera— que va afectar les vinyes i això encara va perjudicar més aquests pagesos. Davant d’aquesta situació, la Generalitat va aprovar una llei (Llei de contractes de conreu) que feia possible que aquests pagesos poguessin arribar a ser els amos de les terres que conreaven; és a dir, que passessin de llogaters a propietaris. Evidentment, això no va agradar als propietaris —especialment els que formaven part de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre— i van augmentar les tensions socials i polítiques al camp català.

El govern republicà també va voler millorar els drets dels treballadors, amb reformes vinculades a la jubilació, la protecció de la maternitat i els accidents a la feina. Però aquestes mesures es van aplicar molt lentament i, a més, van coincidir en una època en què hi havia molt atur i una crisi econòmica internacional i la vida pública estava cada vegada més polititzada. Tot això encara va incrementar més el malestar i la conflictivitat social.

A Catalunya, aquesta tensió es va veure clarament amb la revolta minera de l’Alt Llobregat el gener de 1932, que les autoritats van reprimir amb duresa. Això va fer que el sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT) es tornés més radical i com a resultat, durant el 1933 hi va haver grans vagues a Barcelona, sobretot en sectors afectats per la crisi com el de la construcció.

Puja Pujar

El Bienni Conservador i els Fets del Sis d'Octubre de 1934

El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República, les primeres en què les dones podien votar, i va començar el Bienni Negre (1934-1935).

Les dretes van guanyar, principalment, per dos motius:
- Obrers i pagesos no veien que s’apliquessin les reformes promeses i intuïen divisió entre els partits d’esquerres i, per tant, una part no van anar a votar.
- Els propietaris i els sectors conservadors van anar a votar per frenar aquestes reformes que els perjudicaven i per canviar la política no religiosa del govern.

El govern va caure en mans del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, amb el suport parlamentari de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). La CEDA era un moviment de dreta autoritària que volia tirar enrere les reformes que s’havien fet durant el primer bienni.

En aquell moment, a Europa començaven a guanyar pes les dretes radicals i, per tant, que entressin al govern d’Espanya es va entendre com el pas previ a la victòria del feixisme. Va ser un període molt inestable i els radicals van perdre credibilitat, sobretot per alguns escàndols polítics. A l’octubre de 1934, la CEDA va deixar de donar suport a Lerroux i va exigir entrar al govern, i aquesta incorporació va provocar, el 4 d’octubre, una vaga general revolucionària, que va ser molt intensa a Astúries.

A Catalunya, el 6 d’octubre, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins d’una República Federal Espanyola i va formar un govern provisional a Barcelona. El govern de Madrid va declarar l’estat de guerra, l’exèrcit va assetjar el Palau de la Generalitat i, l’endemà, el president Companys es va rendir. Tots els membres del govern català van ser empresonats, menys Josep Dencàs, que va aconseguir escapar i exiliar-se. Les polítiques que volia fer la Generalitat es van aturar i Catalunya no va recuperar l’autonomia fins al mes d’abril del 1935.

El 1935, la crisi dels radicals va facilitar que la CEDA aspirés a presidir el govern, però el president Alcalá-Zamora ho va impedir. Com que no hi havia una majoria clara, el 16 de febrer de 1936 es van convocar eleccions i van guanyar les esquerres. Això va fer que s’indultessin els represaliats dels Fets d’Octubre i que Catalunya recuperés l’autonomia. Tot i això, sectors de la dreta van començar a conspirar contra el govern, perquè volien acabar amb la democràcia.

Puja Pujar

Guerra, revolució i Fets de Maig de 1937

L’alçament militar va començar, a Melilla, el 17 de juliol de 1936 i l’endemà es va estendre per la resta de l’Estat espanyol. A Catalunya, l’alçament va fracassar. Les tropes revoltades es van trobar amb una població lleial a la República i organitzada per resistir.

Els treballadors van començar a dirigir directament les fàbriques i la producció i, en molts pobles, els comitès revolucionaris van substituir els ajuntaments republicans. Com que no hi havia un control oficial, van aparèixer patrulles armades que perseguien persones religioses, monàrquiques o conservadores, considerades enemigues del govern republicà. Això va provocar violència i execucions injustes.

Durant el 1936 hi va haver diferents intents de recuperar els ajuntaments i de centralitzar el comandament de les actuacions militars, però el conflicte entre els sectors més revolucionaris —per a qui era imprescindible mantenir la revolució social— i els més governamentals va continuar.

La tensió entre «fer la revolució» i «guanyar la guerra» va culminar amb els Fets de Maig de 1937. El 3 de maig, forces d’ordre públic van intentar controlar la seu de Telefónica, a la plaça Catalunya de Barcelona, perquè, en aquell context de guerra, controlar les comunicacions era indispensable. Però la CNT s’hi va resistir i això va originar un caos. Durant cinc dies, Barcelona va viure una guerra dins la guerra, amb uns quatre-cents morts i més d’un miler de ferits. El 21 de juliol es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que durant mesos va ser el veritable centre de poder a Catalunya.

El resultat final va ser catastròfic, amb una dura repressió interna. El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) va ser declarat il·legal, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) va quedar marginada del poder polític. El govern va controlar les col·lectivitats, els comitès revolucionaris es van dissoldre i els sindicats van perdre poder. En menys d’un any, es va passar de derrotar el cop d’estat feixista a Catalunya i organitzar milícies populars per lluitar-hi en contra, a tenir conflictes entre els mateixos grups que defensaven la República.

Els rebels feixistes, encapçalats pel general Francisco Franco, van ser els més beneficiats d’aquestes divisions internes dels republicans.

Puja Pujar

Viure sota les bombes

Barcelona i Catalunya es van convertir en un dels principals punts forts de la República, i això va fer que fossin un objectiu militar prioritari del bàndol franquista.

Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats europees a rebre bombardeigs aeris de manera constant contra la població civil. Per fer-ho, Franco tenia el suport dels seus aliats feixistes, Benito Mussolini i Adolf Hitler. Les aviacions italiana i alemanya van atacar infraestructures, zones industrials i barris molt poblats amb l'objectiu de desorganitzar i debilitar la resistència republicana.

Per protegir la població d’aquests atacs, a Barcelona es va habilitar una gran xarxa de refugis antiaeris. La majoria dels refugis els van construir els mateixos veïns, sovint amb la suport de la Junta de Defensa Passiva. Van bastir galeries subterrànies i també van adequar túnels de metro i de ferrocarril, que temporalment van fer aquesta funció de protecció.

Els atacs aeris provocaven morts i ferits, destruïen edificis i infraestructures, obligaven la gent a marxar i feien que la població estigués psicològicament en tensió constant. De fet, això era el que volien els feixistes: destrucció total i que tothom estigués molt espantat.

Paral·lelament, la situació militar es va anar tornant cada cop més desfavorable per a la República i van passar un conjunt de fets que van afavorir el bàndol feixista:
- El 1938, la derrota al front d’Aragó va trencar la continuïtat territorial republicana i va deixar Catalunya pràcticament aïllada.
- El març de 1938, en només dos dies, l'aviació italiana va causar més d'un miler de morts a Barcelona.

Aquest tipus de guerra no es pot deslligar del marc ideològic del bàndol franquista. El feixisme espanyol tenia arrels en l’africanisme, una cultura militar forjada a les guerres colonials del Marroc basada en la violència extrema, el càstig exemplar i poc respecte per la vida civil.

Puja Pujar

Derrota i exili

Els republicans catalans van haver de començar a marxar del país uns mesos abans de la derrota definitiva de les forces republicanes.

Després de la batalla de l’Ebre, que va dividir el territori republicà en dues meitats, Franco va començar l’atac per conquerir Catalunya. El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i el 10 de febrer van arribar a la frontera amb França.

Durant aquest període, 450.000 persones —entre soldats i civils— que havien estat a favor de la República van haver de marxar cap a França. Per a algunes d’elles va ser com un segon exili, perquè ja havien vingut a Catalunya fugint de l’avanç de l’exèrcit franquista en altres províncies espanyoles; és a dir, primer van marxar del seu territori fugint del bàndol feixista, i quan ja eren a Catalunya van haver de retirar-se cap a França.

Un gran nombre d’aquests refugiats van anar a parar a camps de concentració que les autoritats franceses van improvisar per controlar l’entrada massiva d’exiliats espanyols. Argelers va ser un d’aquests camps, situat en una gran platja de sorra i dunes, envoltada per un filat espinós vigilat per les tropes colonials franceses. Els refugiats vivien amuntegats, no hi havia prou barracons per a tothom, i el fred, la pluja i la manca d’aliments van provocar grans dificultats. Amb la invasió alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial, molts exiliats espanyols van acabar en camps de concentració i d’extermini nazis, amb el vistiplau de Franco.

Algèria, un territori colonial francès amb una llarga tradició d’immigració espanyola, va ser una altra destinació dels refugiats, que, com a França, van ser reclosos en camps de concentració en condicions penoses.

Els exiliats que van decidir creuar l’Atlàntic i anar a països com Argentina, Mèxic, República Dominicana o Estats Units van tenir més sort, perquè els van acollir millor. Alguns dels refugiats republicans —sobretot els que estaven vinculats al Partit Comunista— es van refugiar a la Unió Soviètica.

La Guerra Civil espanyola va ser una gran tragèdia política i demogràfica. Amb el triomf de Franco va començar una dictadura que va comportar la pèrdua de tots els drets i llibertats que s’havien aconseguit durant la República. A més, milers de persones van haver de marxar del país, i qualsevol persona que aixecava la veu contra el règim rebia una forta repressió.

Després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, Espanya va començar la Transició per tornar a ser un règim democràtic.

Puja Pujar

Prats de Lluçanès

durant la Segona República (1931-1939)

En set anys, del 1929 al 1936, Prats de Lluçanès va incrementar la població en un 5 % i, d’aquesta manera, va passar dels 1.532 habitants el 1929 als 1.623 el 1936.

Una part important del veïnatge es dedicava a l’activitat agrícola i ramadera, però també hi havia tres fàbriques tèxtils, una d’espardenyes i una quarantena de botigues. Es disposava de diferents línies d'autobusos, que feien els trajectes de Vic a Gironella, a Manresa i a Sant Quirze de Besora.

A les eleccions municipals del gener del 1934, la formació conservadora Unió Pradenca va obtenir 363 vots i la coalició d'esquerres en va aconseguir 354.

Tot i aquests resultats tan ajustats, els diferents alcaldes que va tenir Prats fins a l’esclat de la guerra van ser de dretes. Durant els Fets d'Octubre de 1934, un grup de militants d'esquerres es va presentar a l'Ajuntament i va obligar el consistori a adherir-se a la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Poc després van ser detinguts i empresonats, però, més tard, a l'època de la guerra, van ser els que es van posar al capdavant del comitè i de l'Ajuntament.

Durant els anys de la Segona República es van plantejar diverses obres per millorar el municipi i la majoria es van fer a partir del 1936. Una de les més importants va ser obrir l’actual carrer de la Reforma i cobrir el torrent que hi passava. També es va ampliar el Passeig, es van fer millores als carrers Nou i de Vic i es va avançar en el desplegament de la xarxa d’aigua.

Aquell mateix any es va elaborar un projecte d’unes noves escoles que finalment no es van fer, possiblement perquè va començar la guerra. L’edifici havia de tenir dues aules per a nens, dues per a nenes, biblioteca i una classe per als més petits, entre d’altres espais. En aquella època, l’escola pública tenia locals a diferents llocs; com a mínim, n'hi havia un en un edifici del carrer Escoles i un altre a la casa de la vila. El curs 1936-1937, el convent de les germanes dominiques va passar a ser escola pública, amb mestres que no eren religiosos. Per primera vegada es va implantar la coeducació a primària, i el 1937 es va impulsar una escola d’adults.

Fins al febrer de 1939, el poble es va mantenir allunyat del front de guerra. Tot i això, encara que no hi hagués combats directes, el conflicte també s'hi va notar. A partir del juliol del 1936 hi va haver canvis en el govern local i en l’economia. Es van confiscar propietats a alguns propietaris i algunes empreses van passar a ser gestionades col·lectivament. També es van destruir esglésies i ermites, i van arribar al poble diversos refugiats que fugien de la contesa. Aquest primer any de guerra van assassinar el mossèn de Prats Isidre Castells i, el 1939, dos joves del poble van ser executats perquè els van relacionar amb aquest crim.

Puja Pujar

Sant Feliu de Llobregat

durant la Segona República (1931-1939)

A Sant Feliu de Llobregat, la proclamació de la Segona República,
el 14 d’abril del 1931, es va viure amb alegria i il·lusió.

Dos dies abans havia guanyat les eleccions la candidatura del Centre Republicà Català Federal, i Josep Gaspà Santos va ser nomenat alcalde.

Entre els primers projectes de l’Ajuntament va destacar la urbanització del clos de Can Nadal. Un projecte que es va pensar per fer créixer la població i crear llocs de treball en un moment en què hi ha havia molt atur. El dia de la presentació pública hi va assistir el
president Francesc Macià, fet que deixava entendre que era un moment destacable, tant des del punt de vista polític com social. Durant dos anys, el govern municipal va impulsar polítiques sense influència de la religió, va fer que el català fos més present a l’espai públic i va retirar símbols de la dictadura de Primo de Rivera.

El referèndum de l’Estatut del 1931 va tenir molt suport i fins i tot les dones —malgrat que no podien votar— van signar un manifest de suport a aquest marc legal. L'alcalde que havia guanyat el 1931, Josep Gaspà, va tornar a guanyar les eleccions municipals del 14 de gener del 1934. 

L’any 1934, Sant Feliu va viure moments de molta tensió política. La vaga general i els Fets del Sis d'Octubre van provocar barricades als carrers, trets en diferents punts del poble i moltes detencions. Dos anys més tard, al 1936, va guanyar el Front d’Esquerres i, després de la victòria, es va demanar l’alliberament i el retorn als seus càrrecs de les
persones empresonades pels Fets del Sis d’Octubre.

Aquell mateix any, 1936, el poble va canviar de nom i es va passar a dir Roses de Llobregat. També va tenir moneda pròpia i es va convertir en la capital del Baix Llobregat i, per tant, va guanyar molt pes com a centre administratiu i polític del territori.

Durant la Segona República, Sant Feliu va viure uns anys molt actius culturalment i socialment. Es va crear la primera biblioteca pública, van aparèixer revistes locals, i moltes entitats culturals i esportives van organitzar més activitats que mai. L’Ateneu
Santfeliuenc va ampliar la seva oferta amb classes nocturnes d’oficis per a adults. També el grup Amics de l’Art i de les Lletres organitzava cada any la Diada del Llibre, conferències i excursions culturals. L’any 1932, l’Ajuntament va convertir en una activitat oficial l’exposició anual de roses, una iniciativa que Pere Dot havia començat el 1928. Aquesta exposició es va deixar de fer durant la Guerra Civil i no es va recuperar fins al 1949.

Quan va començar la Guerra Civil, el juliol del 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes es va fer càrrec de l’Ajuntament, amb Tomàs Gaspà Pahissa —fill de l’alcalde— com a president. Tot i que no hi va haver combats als carrers, sí que es van destruir alguns
temples religiosos, es van confiscar alguns edificis als seus propietaris i van ser assassinats el director i tres religiosos de l’Asil Duran.

El gener del 1939 van entrar les tropes franquistes a la població i es va acabar el període republicà. El nou alcalde franquista va ser Juan Sans Martí. Qui havia
exercit aquest càrrec fins a aquell moment, Tomàs Gaspà Pahissa, va haver de marxar a França i va ser internat al camp d’Argelers. Va morir el 1993 i va ser enterrat a Sant Feliu de Llobregat. El seu pare, Josep Gaspà Santos, va aconseguir sobreviure a la repressió
i va viure a Sant Feliu fins a la seva mort, l’any 1959.

Puja Pujar

Olesa de Montserrat

durant la Segona República (1931-1939)

A Olesa, la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, es va viure amb una gran esperança de canvi social i polític.

Esquerra Republicana, amb el suport del Círcol Federal Democràtic Obrer, va guanyar les municipals del 12 d’abril a Olesa de Montserrat, i va aconseguir vuit dels dotze regidors.
Fèlix Figueras i Aragay va ser elegit alcalde al capdavant d’un ajuntament que representava el fort pes que tenia el moviment obrer i industrial a la població.

Entre el 1931 i el 1932, aquest govern va impulsar reformes socials i laborals que van ser molt importants per a aquest municipi, on hi havia un notable sector industrial i tèxtil. Al poble, les primeres actuacions van ser el canvi de nom d'alguns carrers i la construcció del
Mercat Municipal, que es va fer el 1932. També es van modernitzar els serveis públics i es va aconseguir que el cementiri deixés de dependre de l’Església.

A les eleccions generals del 1933 van guanyar les dretes, i això va fer que es frenessin moltes de les reformes que s’havien començat els anys abans. Aquesta situació va generar més tensió social al poble, on hi havia un moviment obrer important. Unes setmanes després de les eleccions, hi va haver un enfrontament armat entre un grup d’anarquistes
d’Olesa i la Guàrdia Civil que va acabar amb un anarquista mort i dos guàrdies civils ferits.

El 8 de setembre de 1934, el comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, va donar l’ordre perquè detinguessin 94 carlins, molts d’Olesa, mentre celebraven un «aplec» als voltants de la masia de can Tobella.

Després dels Fets d’Octubre d'aquell mateix any, les tropes militars van ocupar pacíficament la vila i van destituir el govern republicà. Malgrat tot, el poble va continuar apostant per l’educació i el mestre Joan Povill va fundar l'Escola-Acadèmia Catalunya, on va introduir mètodes pedagògics moderns, i el 1935 es va inaugurar la Biblioteca Municipal.

Les coses van tornar a canviar amb les eleccions del febrer del 1936, quan van tornar a guanyar les esquerres (Front d’Esquerres). A Olesa es va poder tornar a restablir l’Ajuntament republicà, novament presidit per Fèlix Figueras. Però l’enfrontament polític i social continuava i cada cop era més intens.

Amb l’alçament militar del 18 de juliol, a Olesa hi va haver episodis violents. Es van incendiar el temple parroquial de Santa Maria i la capella de les Escolàpies i també altres ermites del poble. Es van ocupar seus i edificis socials, com el Teatre Olesa (Els Salistes),
el Saló Goya o la seu de La Lliga. Malgrat que algunes autoritats i veïns van intentar salvar vides ajudant persones perseguides a fugir o amagant-les, entre els mesos de juliol i novembre van ser assassinades 38 persones.

El 25 de gener de 1939 les tropes franquistes van ocupar Olesa i va començar una etapa de repressió. Van prohibir partits i sindicats, es van castigar funcionaris i mestres i es van fer processos repressius com el conegut «judici de les vídues», que va comportar l’afusellament d'una vintena de persones els dies 19 i 21 de febrer de 1939 als cementiris vells d'Abrera i d’Olesa de Montserrat. Després de la Guerra Civil, hi va haver consells de guerra i moltes detencions, que van provocar moltes víctimes. En total, la Guerra Civil i la repressió del règim franquista a Olesa de Montserrat van causar 333 morts.

Puja Pujar

Crèdits

COMISSARIAT
Josep Pich Mitjana
Pau Vinyes i Roig
Gerard Llorens DeCesaris
Víctor López Mirabet
Núria Cuevas Martínez

ARXIUS I FONS
CRAI Biblioteca del Pavelló de la República
Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Arxiu Comarcal del Bages
Fons Família Vinyes i Roig

AGRAÏMENTS
Mireia Bo Gudiol de l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Miquel Serrano Jiménez del Museu Memorial
de l'Exili.
Rubén Martínez Baena i Maria Mena Maiques
de l'Arxiu fotogràfic de Barcelona.
Marc Torras Serra de l'Arxiu comarcal del Bages.
Dra. Lourdes Prades Artigas del CRAI Biblioteca
del Pavelló de la República.

COORDINACIÓ DE CONTINGUTS
Memòria Democràtica. Diputació de Barcelona

COORDINACIÓ D’EDICIÓ I PRODUCCIÓ
Subdirecció d'Imatge Corporativa
i Promoció Institucional. Diputació de Barcelona

Puja Pujar