Butlletí
de novetats jurídiques
INFORMACIÓ D'INTERÈS
S’ha publicat el document “Vigilància de la salut a l’empresa. Reflexions per avançar en la seva millora” del consell de Relacions Laborals de Catalunya (enllaç aquí), que ofereix una anàlisi rigorosa i actualitzada sobre el paper de la vigilància de la salut en l’àmbit laboral. Aquest planteja una revisió crítica del model actual, sovint centrat en reconeixements mèdics periòdics, i aposta per una evolució cap a un enfocament més preventiu, basat en el risc i orientat a la utilitat real de les dades obtingudes. Es tracta, per tant, d’un document d’interès per a les administracions públiques i les organitzacions, ja que ofereix criteris i orientacions útils per repensar la vigilància de la salut com un instrument de millora contínua de la salut laboral i de la qualitat de l’ocupació.
En aquesta mateixa línia d’actualització, el Govern ha aprovat una nova normativa en matèria de prevenció de riscos laborals, amb l’objectiu d’adaptar-la als canvis del món del treball actual i reforçar la protecció de les persones treballadores (enllaç aquí). La reforma incorpora de manera expressa nous àmbits com els riscos psicosocials, ergonòmics i derivats de la digitalització, així com la salut mental, i aposta per una visió més integral de la prevenció, incloent factors com l’organització del treball, la perspectiva de gènere i l’impacte de les noves tecnologies. En conjunt, la norma pretén modernitzar el sistema preventiu, ampliar les obligacions empresarials i millorar les eines de control i protecció davant els nous riscos laborals del segle XXI.
Així mateix, s’ha publicat la “Recomendación del Consejo, de 9 de marzo de 2026, sobre el capital humano en la Unión Europea” (enllaç aquí), que estableix orientacions per reforçar el capital humà a la Unió Europea davant la manca de mà d’obra i de competències en sectors clau. La Recomanació promou mesures en matèria d’educació, formació i requalificació al llarg de la vida, amb especial èmfasi en les competències digitals i professionals, així com en la cooperació entre sistemes educatius i mercat laboral. En conjunt, configura un marc de referència per adaptar les polítiques d’ocupació a les transicions digital, ecològica i demogràfica.
Finalment, el passat dia 14 d’abril de 2026 es va dictar la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte Obadal, relativa a l’abús de temporalitat dels empleats públics espanyols. En relació amb aquesta resolució, el professor Ignasi Beltran de Heredia Ruiz va publicar un comentari crític molt il·lustrador que podeu consultar aquí. Per poder visualitzar-lo, cal subscriure’s prèviament al blog de manera gratuïta.
EDITORIAL
Trobareu en aquest butlletí l’habitual ressenya legislativa, un criteri de gestió de l’INSS i dos comentaris jurisprudencials. El primer, de Jordi Crivillés, versa sobre la limitació dels tribunals a l’hora de substituir la discrecionalitat tècnica d’un òrgan de selecció o d’avaluació en un procés selectiu o de provisió de llocs de treball. El segon, de la nova col·laboradora del CEMICAL, la Cristina Faci, tracta sobre la possibilitat d’obtenir el reconeixement de la incapacitat permanent total (IPT) encara que es dugui a terme una segona activitat, si no es poden exercir les funcions essencials de la professió habitual.
LEGISLACIÓ
Aquesta Resolució estableix les instruccions sobre jornada i horaris de treball del personal al servei de l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics (concretament, les entitats gestores i serveis comuns de la Seguretat Social així com els organismes autònoms, agencies i demés entitats de dret publica amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de l’Administració General de l’Estat), amb la finalitat d’actualitzar i unificar el règim de temps de treball. Com a principal novetat, fixa una jornada general de 35 hores setmanals en còmput anual, incorporant també una major flexibilitat horària i mesures de conciliació, així com una regulació més detallada dels horaris, el control del temps de treball, els permisos i les possibles adaptacions.
Aquest Reial decret estableix la revalorització de les pensions del sistema de la Seguretat Social i de Classes Passives per a 2026, d’acord amb l’evolució de l’IPC, així com el límit màxim de les pensions públiques. La norma també actualitza les quanties mínimes i altres prestacions, amb l’objectiu de garantir el poder adquisitiu dels beneficiaris i l’aplicació uniforme dels ajustos en el sistema públic de pensions.
El Reial decret 240/2026 modifica el règim de compatibilitat de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) amb els ingressos procedents del treball o de l’activitat per compte propi, amb l’objectiu de millorar la inclusió social i laboral real de les persones beneficiàries. La norma perfecciona el sistema d’“incentiu a l’ocupació”, de manera que l’augment d’ingressos laborals no comporti automàticament la pèrdua de la prestació, mitjançant exempcions parcials i progressives calculades de forma més favorable per a rendes baixes i unitats amb major vulnerabilitat.
DECRET 45/2026, DE 24 DE MARÇ, DE REESTRUCTURACIÓ PARCIAL DEL DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA
El Reial decret llei 15/2025, de 2 de desembre, ha atribuït a la Generalitat de Catalunya noves competències en relació amb el personal funcionari d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional. Per adaptar-se a aquest nou marc competencial, el Decret 45/2026, de 24 de març, modifica el Decret 105/2025 i reorganitza l’estructura del Departament de la Presidència, especialment en l’àmbit de govern local. En concret, el decret atribueix expressament aquestes funcions a la Secretaria de Governs Locals i Relacions amb Aran (art. 53), a la Direcció General d’Administració Local (art. 54) i a la Subdirecció General d’Assistència Jurídica i Innovació (art. 58), mentre que la seva gestió operativa correspon al Servei de Règim Local (art. 59). Entre les competències assumides destaquen la creació i supressió de places, les ofertes públiques d’ocupació, la selecció i formació del personal, la provisió de llocs mitjançant concursos, la gestió de borses de personal interí, el règim disciplinari (en determinades circumstàncies) i el registre específic d’aquest col·lectiu. D’aquesta manera, el decret consolida l’assumpció per part de la Generalitat de funcions que fins ara exercia l’Estat, reforçant l’organització administrativa i la capacitat de suport, coordinació i assistència al món local.
Aquest Decret llei aprova un conjunt ampli de mesures urgents per fer front a la situació de pròrroga pressupostària de la Generalitat per al 2026 i garantir la continuïtat dels serveis públics. La norma introdueix modificacions en matèria fiscal, pressupostària, de simplificació i agilització administrativa, d’habitatge i urbanisme i de personal, entre d’altres. Les modificacions en matèria de personal es troben als articles 13 i 14 del Decret, i introdueix ajustos puntuals en la normativa de funció pública d’aplicació al personal de la Generalitat de Catalunya per facilitar la gestió de recursos humans: d’una banda, permet la integració en l’escala estadística i d’anàlisi de determinats funcionaris del cos superior d’administració que hagin exercit funcions equivalents, i garanteix l’adjudicació de noves vacants als aspirants que han superat processos selectius sense plaça; de l’altra, estableix amb caràcter transitori mecanismes d’habilitació funcional entre escales del cos d’intervenció, cosa que permet que determinats funcionaris assumeixin funcions d’altres escales amb plens efectes i amb adequació retributiva.
Aquest Criteri de Gestió estableix que la situació de prolongació dels efectes econòmics de la incapacitat temporal un cop superats els 545 dies des de la baixa mèdica té la consideració de situació assimilada a l’alta als efectes d’accedir a la pensió de jubilació anticipada. El criteri, avalat per un informe de la Direcció General d’Ordenació i Assistència Jurídica de 19 de març de 2026, fixa una interpretació uniforme de la normativa de Seguretat Social, garantint que aquestes situacions no impedeixin l’accés a la jubilació anticipada quan es compleixin la resta de requisits exigits.
SENTÈNCIES
SAN de 20 de gener de 2026, recurs núm. 1671/2022 (ECLI:ES:AN:2026:140)
Comentada per Jordi Crivillés
Un professor universitari va sol·licitar, el 14 de setembre de 2020, l’acreditació nacional a catedràtic d’universitat (àrea de Dret) davant l’ANECA.
D’acord amb el procediment establert al Reial decret 678/2023, de 18 de juliol, pel qual es regula l’acreditació estatal per a l’accés als cossos docents universitaris i el règim dels concursos d’accés a places d’aquests cossos, la Comissió d’Acreditació D14-Derecho (ANECA) va dictar una proposta desfavorable el 23 de desembre de 2021, així com la corresponent resolució desfavorable el 10 de febrer de 2022.
La reclamació interposada davant el Consejo de Universidades va ser desestimada el 21 de juny de 2022, ratificant la decisió de l’ANECA. Posteriorment, el professor va interposar recurs contenciós administratiu, al·legant la manca de motivació i la incongruència de la resolució, la valoració incorrecta dels mèrits investigadors, l’existència de discriminació contrària al dret de la Unió Europea, la infracció dels principis de lliure circulació de treballadors (arts. 18, 48 i 165 TFUE), així com la procedència de plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE.
L’AN va recordar que, d’acord amb la jurisprudència del TS, la motivació ha de permetre conèixer el quan, el com i el perquè de la decisió, sense que sigui necessari compartir-la per considerar-la suficientment motivada.
En el cas concret, la resolució d’acreditació analitzava de manera detallada cadascuna de les publicacions aportades, la coautoria, la reiteració temàtica, la qualitat científica, així com els mèrits docents i complementaris del demandant. En conseqüència, la Sala va descartar l’existència de manca de motivació, sense perjudici de la discrepància de l’interessat amb el judici tècnic efectuat.
La Sala va aplicar la doctrina consolidada sobre la discrecionalitat tècnica, conforme a la qual els tribunals no poden substituir el criteri especialitzat de l’òrgan avaluador, llevat que concorrin errors evidents, arbitrarietat o irracionalitat manifesta.
En aquest sentit, l’AN va considerar que les crítiques del recurrent responien a discrepàncies subjectives; que les cartes de recomanació aportades no tenien naturalesa d’informe pericial; i que les opinions d’altres acadèmics no poden substituir el criteri de la Comissió avaluadora. Així mateix, no es van acreditar errors tècnics manifestos al llarg del procediment.
Quant als criteris d’exclusió de determinades publicacions, la Sala va examinar els motius de no còmput i va constatar: (i) que la reiteració temàtica constituïa la contrapartida negativa de l’exigència d’originalitat científica; (ii) que s’havia evidenciat una insuficient aportació científica de l’interessat; (iii) que la coautoria que acreditava no identificava amb claredat la contribució individual; i (iv) que alguns treballs tenien un caràcter merament divulgatiu o informatiu.
No obstant això, la Sala va admetre parcialment alguns extrems, com ara que determinats treballs descartats pel mitjà de publicació haurien d’haver estat valorats pel seu contingut. Tanmateix, aquesta circumstància no alterava el resultat final, atès que el recurrent igualment no assoliria el llindar del 80 % exigit.
Pel que fa a la suposada discriminació contrària al dret de la Unió Europea, la Sala va rebutjar l’argument del recurrent segons el qual, amb els mateixos mèrits, hauria estat acreditat en altres països. Va concloure que aquesta afirmació no havia estat provada i que l’avaluació s’havia basat exclusivament en criteris objectius, sense cap consideració de la nacionalitat ni aplicació de normativa europea en conflicte.
En conseqüència, es va descartar l’existència de discriminació i la necessitat de plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE. L’AN va desestimar íntegrament el recurs i va confirmar les resolucions del Consejo de Universidades i de l’ANECA.
L’AN va concloure que l’ANECA, a través de la seva Comissió avaluadora, actua amb potestat de discrecionalitat tècnica pròpia dels òrgans de selecció, de manera que els tribunals no poden substituir-ne el criteri científic llevat d’error manifest. La discrepància acadèmica, per si sola, no equival a il·legalitat. Igualment, va declarar inexistent qualsevol vulneració del dret de la Unió Europea. La manca d’assoliment del 80 % dels mèrits obligatoris en investigació determinava inexorablement la qualificació de “D” i impedia l’acreditació.
En termes generals, els tribunals no poden substituir la discrecionalitat tècnica ni el criteri especialitzat dels òrgans avaluadors en processos selectius o procediments anàlegs d’accés a l’ocupació pública. La seva intervenció queda limitada als supòsits d’erros evidents, arbitrarietat o irracionalitat manifesta.
Així ho confirma, per exemple, la STS 897/2024, de 23 de maig (recurs de cassació núm. 2999/2022), en què es va apreciar una errada o deficiència administrativa en el còmput dels mèrits de l’aspirant. En aquell cas, el TS no va substituir la discrecionalitat tècnica de l’òrgan avaluador, sinó que va declarar la insuficiència de motivació de la resolució impugnada.
La discrecionalitat tècnica pot definir-se com l’àmbit de decisió atribuït a l’Administració quan la norma estableix criteris oberts, l’avaluació requereix coneixements especialitzats i el judici no és estrictament jurídic, sinó científic o tècnic.
La doctrina del TS ha reiterat que aquest marge de discrecionalitat no constitueix una immunitat absoluta. Els tribunals poden controlar la motivació de les resolucions, -que han d’explicitar què s’ha valorat, com i per què-, així com detectar errors manifestos derivats d’arbitrarietat, irracionalitat o equivocacions evidents. Al seu torn, en seu judicial, l’Administració ha d’acreditar i defensar la correcció de l’exercici de la seva discrecionalitat tècnica; la manca d’activitat probatòria pot afavorir la intervenció judicial.
En definitiva, la discrecionalitat tècnica no eximeix del deure de motivació ni blinda les resolucions davant la prova pericial. El jutge no pot substituir el criteri tècnic, però sí verificar l’existència d’una motivació suficient, l’aplicació correcta dels criteris establerts i l’absència d’errors tècnics evidents.
Així, la discrecionalitat tècnica no exclou el control judicial, sinó que el circumscriu al control de legalitat, motivació i racionalitat. Sense reexaminar el fons tècnic, el jutge pot anul·lar una resolució en cas d’infracció normativa, desviació dels criteris fixats, error material o aritmètic, o manca de motivació en els termes exigibles.
STS de 18 de novembre de 2025, recurs núm. 1783/2024 (ECLI:ES:TS:2025:5394)
Comentada per Cristina Faci
La qüestió fonamental que aborda el Tribunal Suprem en aquesta sentència és la compatibilitat entre el reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent total i l’existència reglamentària d’una “segona activitat” en un cos de seguretat.
En concret, el Tribunal analitza si la possibilitat que un Mosso d’Esquadra pugui ser destinat a un lloc de segona activitat impedeix automàticament el reconeixement d’una incapacitat permanent total per a la seva professió habitual. La conclusió, tal com s’exposarà, és clarament negativa.
Per comprendre el fonament de la sentència convé explicar en què consisteix la “segona activitat” en aquells cossos de funcionaris que la tenen prevista (Bombers, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Ertzaintza, Policia Local...). Es tracta d’una situació administrativa especial que garanteix la continuïtat en el servei actiu, però sense dur a terme tasques operatives de risc. Pot donar-se en els casos següents:
- Per compliment d’una determinada edat;
- per iniciativa pròpia del funcionari (complint uns requisits determinats, com ara anys de servei actiu); o
- per apreciació oficial d’insuficiència d’aptituds psicofísiques per a l’exercici de les funcions essencials del lloc.
El cas analitzat per la sentència es refereix a un Mosso d’Esquadra a qui l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) i, posteriorment, el Jutjat Social núm. 1 de Barcelona deneguen una incapacitat permanent total (IPT) sobre la base que la limitació funcional que pateix al genoll dret per a tasques amb requeriments físics moderats (funcions de carrer: persecució de delinqüents, restabliment de l’ordre públic), no li impedia la realització de tasques pròpies de la segona activitat, eminentment administratives.
Disconforme amb aquesta decisió judicial de primera instància, el demandant interposa recurs de suplicació davant el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya, que revoca la sentència d’instància i el declara en situació d’IPT derivada de malaltia comuna, en entendre que les limitacions funcionals li impedeixen l’exercici de les activitats que constitueixen el nucli essencial de la seva professió de Mosso d’Esquadra.
Davant aquesta resolució, l’INSS interposa recurs de cassació per a la unificació de doctrina, portant l’assumpte davant el Tribunal Suprem (TS).
El TS desestima el recurs de cassació i, en la seva resolució, confirma i declara la fermesa de la sentència del TSJ de Catalunya, que reconeixia la IPT al demandant en considerar acreditat que no podia realitzar les funcions bàsiques de la seva professió, posant així fi a la controvèrsia objecte de debat.
El nucli del raonament jurídic del TS se centra en la interpretació dels conceptes de “professió habitual” i de “segona activitat” en aquells cossos de funcionaris en què es contempla aquesta possibilitat.
El Tribunal, seguint la seva pròpia doctrina consolidada -recollida en la sentència de 7 de març de 2023 (rec. 903/2020)- estableix que el determinant per reconèixer una IPT, en aquests casos, consisteix a tenir en compte la totalitat de les funcions de la professió habitual i no únicament les pròpies de la segona activitat.
En conseqüència, la mera possibilitat legal d’accedir a la segona activitat no pot suposar un impediment automàtic per al reconeixement d’una IPT, si existeix una pèrdua real de la capacitat per realitzar les funcions essencials de la professió habitual. En el cas d’un policia, es tracta de les funcions operatives pròpies del servei actiu.
Aquesta interpretació suposa un enfocament més garantista, ja que facilita el reconeixement de la IPT quan el funcionari està impedit per exercir les funcions essencials de la seva professió habitual, encara que existeixi l’opció de la segona activitat.
Al seu torn, aquesta doctrina és coherent amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en particular, amb la sentència de 18 de gener de 2024 dictada en l’assumpte C-631/22 “Ca Na Negreta”.
En aquesta resolució, el TJUE analitza l’article 5 de la Directiva comunitària 2000/78/CE, interpretat conforme a la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat de 13 de desembre de 2006 i la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, en relació amb l’article 49.1 e) de l’Estatut dels Treballadors i els articles 4 i 40 del Text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre.
El TJUE conclou que l’article 5 de la Directiva 2000/78/CE s’oposa a la normativa nacional (art. 49.1 e) ET) que permet extingir el contracte de treball pel fet que el treballador es trobi en situació d’incapacitat permanent sense que l’empresari estigui obligat, amb caràcter previ, a preveure o mantenir ajustos raonables amb la finalitat de permetre a aquest treballador conservar el seu lloc de treball, ni a demostrar, si escau, que aquests ajustos constitueixen una càrrega excessiva.
El TJUE, per tant, ve a subratllar la importància de l’obligació empresarial d’intentar aplicar ajustos raonables abans d’extingir el contracte de treball d’una persona treballadora declarada en situació d’IPT; extinció que només pot produir-se si aquests ajustos no són raonablement possibles, per comportar una càrrega excessiva.
Així mateix, considera que, als efectes de l’article 5 de l’esmentada Directiva, una persona que té reconeguda una IPT és una “persona amb discapacitat” i, per tant, li és aplicable la Directiva comunitària indicada.
La Llei 2/2025, de 29 d’abril, adapta la normativa interna a aquesta jurisprudència europea, així com a altres corpus normatius. Amb aquesta finalitat, modifica la lletra e) de l’article 49.1 ET, eliminant la previsió d’extinció automàtica del contracte per gran invalidesa o incapacitat permanent total o absoluta.
No obstant això, la llei introdueix un nou apartat n), en què es preveu un dret d’opció per a la persona treballadora entre percebre la prestació d’incapacitat permanent o mantenir la relació laboral, ja que ha de ser la persona treballadora qui, un cop declarada en situació d’IPT, decideixi si vol mantenir la seva relació laboral, supòsit en què l’empresari està obligat a realitzar els ajustos necessaris al seu lloc de treball, o bé percebre la corresponent pensió d’IP, cas en què el contracte de treball s’extingirà.
Aquest dret d’opció ha quedat així establert per als treballadors per compte d’altri, però no per als funcionaris i empleats de dret administratiu, atès que no s’han modificat els arts. 63 c) i 67.1 c) de l’Estatut bàsic de l’empleat públic en els mateixos termes.
El TS interpreta que la segona activitat, en els cossos de funcionaris que la tenen prevista, consisteix precisament en l’adaptació del lloc de treball mitjançant la realització d’ajustos raonables. D’aquesta manera, es configura com un dret d’opció per al beneficiari afectat per la pèrdua sobrevinguda de capacitat, que pot triar entre la percepció de la pensió d’IPT i la conservació del lloc de treball mitjançant la segona activitat.
Aquesta interpretació jurisprudencial ratifica la tesi abans comentada, relativa al fet que la possibilitat de realitzar aquests ajustos (en aquest cas mitjançant la segona activitat) no pot ser un obstacle per reconèixer la pensió d’IPT.
En síntesi, el punt més innovador d’aquesta sentència 1096/2025 consisteix en la consideració que, per al reconeixement d’una IPT, cal valorar la impossibilitat de realitzar les funcions essencials de la professió habitual, sense que la mera possibilitat legal de dur a terme tasques de segona activitat a l’Administració pugui suposar un obstacle per al reconeixement de la dita IPT. A més, aquesta segona activitat es considera una possible opció per al funcionari de policia entre mantenir el seu lloc de treball adaptat i percebre la pensió.
Si bé la sentència comentada no es pronuncia directament sobre la compatibilitat entre la IPT i la segona activitat, el seu raonament resulta coherent amb la doctrina general de la Sala Social del TS sobre la incompatibilitat entre la percepció de la pensió d’IPT i l’exercici retribuït de funcions pròpies de la mateixa professió habitual en règim de segona activitat, la qual cosa permet deduir, de manera indirecta, la vigència d’aquest règim.
Aquesta doctrina va ser unificada i consolidada per la Sentència núm. 356/2017, de 26 d’abril (rec. 3050/2015), i s’ha mantingut invariable en sentències posteriors. La qüestió fonamental que resol aquesta sentència és la consideració de la segona activitat com una modalitat de la professió habitual i no com una professió diferent i, per tant, el dret a percebre una pensió d’IPT només neix quan es produeix el cessament complet en la professió habitual, inclosa la segona activitat.
Precisament, en relació amb aquest cessament forçós en el càrrec públic que imposa la doctrina judicial per poder percebre la pensió d’IPT, el TSJ de Catalunya ha plantejat qüestió prejudicial davant el TJUE en data 10 de març de 2025 (assumpte C-235/25 Zabrano), encara pendent de resolució. El cas es refereix a un policia local a qui es reconeix una IPT i que posteriorment accedeix a la segona activitat, exigint-li l’INSS l’extinció de la seva relació d’ocupació pública per poder continuar percebent l’esmentada prestació, per incompatibilitat.
El TSJ qüestiona si el criteri jurisprudencial reiterat consistent en l’obligació de cessar en l’ocupació pública per cobrar la pensió d’IPT, quan el treballador pot exercir tasques adaptades a través de la segona activitat (en el marc de la mateixa professió habitual), pot contradir l’article 5 de la Directiva 2000/78 per vulnerar el principi de no-discriminació per discapacitat, consistent a possibilitar, en la mesura del possible, la integració social de les persones amb discapacitat, de manera que aquestes no siguin perjudicades o expulsades del mercat laboral per raó de la seva discapacitat.
Caldrà estar a la resposta del TJUE. Si conclogués que no es pot imposar l’extinció de la relació d’ocupació pública, podria obrir-se la porta a una compatibilitat efectiva entre la percepció de la pensió d’IPT i l’exercici de funcions adaptades, en segona activitat, la qual cosa comportaria la revisió de la doctrina del Tribunal Suprem iniciada en la sentència 356/2017.