Butlletí
de novetats jurídiques
INFORMACIÓ D'INTERÈS
S’ha publicat el Libro Blanco del empleo en Euskadi, elaborat pel Departament d’Ocupació del Govern Basc i la Fundació ISEAK.
El llibre reflexiona sobre els principals reptes que condicionen el futur del treball, centrant-se en tres grans àmbits: el demogràfic (envelliment de la població i baixa natalitat), el tecnològic (digitalització i intel·ligència artificial) i el canvi climàtic. Analitza com aquestes transformacions poden afectar els models de treball, les competències requerides i les polítiques d’ocupació, i proposa línies d’actuació per adaptar-se a aquests reptes.
Tot i que l’estudi se centra en la situació concreta del País Basc, el llibre inclou reflexions i propostes que poden resultar d’interès per a altres territoris, ja que aborda qüestions comunes com la transició digital del mercat laboral, la necessitat de formació contínua, la incorporació de pràctiques sostenibles i la planificació demogràfica en l’àmbit de l’ocupació. Aquest enfocament pot servir de referència per orientar polítiques públiques i estratègies d’ocupació més adaptatives i resilients en contextos similars.
EDITORIAL
Trobareu en aquest butlletí les habituals ressenyes legislatives, entre les quals, diversos criteris de gestió de l’INSS en matèries que afecten a permisos o accés a subsidis i prestacions, així com dos comentaris jurisprudencials. El primer, de Jorge Pérez, tracta sobre l’extensió dels efectes de les sentències fermes en els processos selectius d’accés a l’ocupació pública, mentre que el segon, a càrrec de Jordi Crivillés, analitza que la prolongada prestació de serveis com a funcionari interí no és, per si sola, suficient per declarar l’existència d’abús.
LEGISLACIÓ
Mitjançant la Llei 11/2023, de 8 de maig, que transposa la Directiva (UE) 2019/882 sobre requisits d’accessibilitat de determinats productes i serveis, inclosos a l’article 2 de la Llei, s’estableixen obligacions d’accessibilitat universal per a productes com terminals de gestió de torns o terminals d’autoservei, que han de complir els requisits tècnics de l’Annex I, llevat que l’adaptació impliqui un canvi substancial o una càrrega desproporcionada. Aquestes obligacions s’apliquen tant a les administracions públiques que contracten aquests productes o serveis -que han d’incorporar els requisits d’accessibilitat en els plecs de contractació- com a aquelles que els desenvolupen o fabriquen internament. L’incompliment d’aquests requisits pot donar lloc a sancions d’acord amb la legislació sectorial corresponent i, amb caràcter supletori, amb el règim d’infraccions i sancions previst al Text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social (Reial decret legislatiu 1/2013), sense perjudici de la normativa específica aplicable als procediments de contractació pública. Per garantir l’aplicació uniforme d’aquests requisits, el Reial decret 143/2026, de 25 de febrer, crea i regula la Unidad técnica de apoyo y coordinación de las autoridades de vigilancia dins de l’Administració General de l’Estat, adscrita a la Dirección General de Derechos de las Personas con Discapacidad. Aquesta unitat té com a funcions principals coordinar les autoritats de vigilància designades per les comunitats autònomes i les ciutats de Ceuta i Melilla, prestar suport tècnic per a l’aplicació dels requisits d’accessibilitat, coordinar les comunicacions amb la Unió Europea i elaborar informes anuals sobre les actuacions desenvolupades.
Aquest Reial decret estableix el Salari Mínim Interprofessional (SMI) aplicable durant l’any 2026, fixant les quanties diàries, mensuals i anuals, així com els criteris per a la seva actualització i aplicació en diferents àmbits laborals. Amb efectes des de l’1 de gener de 2026, l’SMI es situa en 40,70 euros diaris per jornada completa, 1.221 euros mensuals en 14 pagues i 17.094 euros anuals. Per a les persones empleades de la llar, la quantia mínima per hora efectivament treballada és de 9,55 euros. Aquestes quanties s’apliquen a totes les persones treballadores amb contracte laboral, inclosos els contractes temporals de fins a 120 dies. A més, el Reial decret regula els criteris de compensació i absorció, determinant com s’integren les retribucions existents amb el nou SMI.
La Llei 1/2026 modifica el Text Únic de la Llei de la funció pública de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 1/1997, amb l’objectiu de reconèixer la condició d’agents de l’autoritat a determinats col·lectius de personal funcionari i directiu que exerceixen funcions de règim interior i rehabilitació en centres penitenciaris. Aquesta novetat comporta una protecció jurídica reforçada en l’exercici de les seves funcions, incloent la presumpció de veracitat dels informes i la cobertura de danys o lesions soferts en el desenvolupament de la feina. Tot i que la norma és autonòmica i no introdueix obligacions directes per a les entitats locals, té repercussió en l’estatut professional i en la seguretat jurídica del personal de l’administració.
Aquest Reial decret llei fixa l’actualització de les pensions del sistema de la Seguretat Social i del Règim de Classes Passives de l’Estat per al 2026, amb un increment general del 2,7% respecte del seu import a 31 de desembre de 2025. Així, el límit a la quantia màxima de percepció de pensions públiques queda fixada en 3.359,60 euros mensuals o 47.034,40 euros anuals, mentre no s’aprovin els Pressupostos Generals de l’Estat. En aquest marc general, resulta especialment rellevant la disposició addicional tercera, relativa a la cotització addicional vinculada als coeficients reductors de l’edat de jubilació dels bombers forestals, així com dels agents forestals i mediambientals. Concretament, s’estableix un tipus de cotització addicional del 10,60% per a aquests col·lectius al servei de les administracions públiques inclosos en la seva normativa específica. D’aquest percentatge, el 8,84% correspon a l’empresa o administració ocupadora i l’1,76% a la persona treballadora. Aquesta cotització addicional té com a finalitat contribuir al finançament del sistema de Seguretat Social i compensar l’avançament de l’edat de jubilació reconegut a aquests col·lectius.
Aquest Acord actualitza la descripció de les funcions de la Comissió Interdepartamental d'Administració i Personal, en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, com a òrgan de coordinació i assessorament en matèria de personal al servei de l’Administració de la Generalitat. La Comissió té per funció proposar i homogeneïtzar criteris sobre polítiques de personal, processos selectius, provisió de llocs i gestió de carrera, així com elaborar informes i propostes sobre la interpretació de la normativa de funcionariat. La seva composició inclou representants de diversos departaments i organismes rellevants del sector públic, amb la possibilitat de crear grups de treball sectorials per donar suport tècnic i operatiu, reforçant així la coordinació intergovernamental i la coherència en l’aplicació de les polítiques de personal públic.
Aquest Criteri de Gestió concreta l’aplicació dels articles 48.4 i 48.5 de l’Estatut dels Treballadors, així com de l’article 49.a del Text Refós de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (TREBEP) relatius al permís per naixement i cura del menor en supòsits en què es produeix la defunció d’un dels progenitors, adoptants, guardadors amb fins d’adopció o acollidors. Aquest criteri s’emmarca en l’actualització i gestió uniforme de les prestacions per naixement i cura de menor, la durada de les quals s’ha ampliat recentment a 19 setmanes (o 32 en famílies monoparentals) i inclou mecanismes per garantir que els drets retributius i de suspensió del contracte es reconeguin de manera coherent en aquests casos específics.
Aquest Criteri de Gestió estableix la interpretació i aplicació uniforme del còmput de cotitzacions requerides per acreditar la carència necessària d’accés al subsidi per a persones majors de 52 anys que siguin beneficiàries d’una pensió d’incapacitat permanent total. El criteri concreta quins períodes de cotització han de ser considerats vàlids a efectes de determinar si es compleix el requisit de carència mínim per poder optar a aquest subsidi, assegurant així una gestió homogènia i ajustada al marc legal vigent de les prestacions de la Seguretat Social.
Aquest Criteri de Gestió estableix l’aplicació uniforme dels principis i normes de coordinació comunitària en els supòsits d’activitat laboral simultània entre Espanya i un o diversos Estats membres. El criteri concreta, seguint l’establert al Reglament (CE) 883/2004, que la persona que exerceixi activitats simultànies en dos o més Estats membres quedarà subjecte a la legislació d’un sol Estat membre, i serà tractat com si exercís la totalitat de les seves activitats en el mateix. Per tant, ja no estan permeses les situacions de doble assegurament. Això permet garantir la protecció dels drets i prestacions dels interessats, evita duplicitats i facilita l’elaboració de resolucions consistents en els procediments de reconeixement de prestacions en situacions transnacionals.
Mitjançant aquest instrument d’adhesió l’Estat espanyol manifesta el seu consentiment en obligar‑se per aquest conveni internacional adoptat per l’Organització Internacional del Treball el 15 de juny de 2000 i autoritzat per les Corts Generals. En la declaració annexa, Espanya indica que el permís per naixement reconegut pel text refós de l’Estatut dels Treballadors és de 16 setmanes, adaptant així el marc nacional a la disciplina internacional en matèria de protecció de la maternitat. El conveni, que revisa el conveni original de 1952 i contempla aspectes com la protecció de la salut de les treballadores, la duració mínima de la baixa per maternitat, la protecció de l’ocupació i la no discriminació, entrarà en vigor per a Espanya l’11 de desembre de 2026.
Aquest Criteri de Gestió desenvolupa l’aplicació dels criteris per al reconeixement del dret a la prestació per naixement i cura del menor quan es genera un nou fet causant mentre la persona interessada encara no ha esgotat els períodes de descans pendents de la prestació anterior. Aquest criteri precisa com s’han de computar i gestionar els dies de descans no utilitzats i què cal entendre per simultaneïtat o acumulació de períodes de prestació en situacions de naixements successius o d’altres causes de generació de dret, assegurant una actuació uniforme i ajustada a la normativa vigent a l’hora de reconèixer el nou dret i evitar duplicitats indegudes en la prestació.
Aquest Criteri de Gestió estableix l’aplicació uniforme del dret a la prestació per naixement i cura del menor en supòsits d’embaràs múltiple amb parts produïts en moments diferents, fixant els criteris per computar i reconèixer els períodes de descans corresponents a cada naixement conforme a la normativa vigent, amb l’objectiu d’evitar interferències entre períodes i garantir la protecció dels drets de les persones beneficiàries. En concret, si durant el descans obligatori del primer part es produeix el segon, el primer període finalitza i s’inicia el descans obligatori de sis setmanes corresponent al segon, sense que els dies ja gaudits minorin la durada total prevista per part múltiple; en canvi, si s’hagués iniciat el període voluntari, el temps efectivament gaudit sí es considera consumit del total del dret.
Aquest Criteri de Gestió estableix la interpretació uniforme dels coeficients reductors aplicables a l’edat de jubilació anticipada dels bombers forestals en casos de successió de contractes de durada determinada, precisant quins períodes de servei han de computar-se i com aplicar els coeficients en situacions de continuïtat contractual intermitent. En aquest sentit, determina que tots els períodes acreditats com a bomber forestal s’han de computar íntegrament als efectes de l’aplicació dels coeficients reductors, encara que s’hagin prestat mitjançant contractes temporals, sempre que en la data del fet causant de la pensió la persona es trobi en alta en l’activitat, garantint així una aplicació coherent i ajustada a la normativa vigent en la determinació de l’edat i la quantia de la jubilació.
Aquest Criteri de Gestió estableix els criteris per a l’aplicació de la disposició transitòria 41a del Reial decret legislatiu 8/2015 a partir de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 15 de maig de 2025. El criteri concreta com calcular i reconèixer el complement destinat a reduir la bretxa de gènere en les pensions, indicant els supòsits, períodes i condicions d’aplicació, amb l’objectiu d’assegurar igualtat efectiva de tracte i de resultats en les prestacions de la Seguretat Social.
Mitjançant aquesta Resolució es publica l’Acord Marc per a la millora de l’ocupació pública i del servei a la ciutadania, signat per el Govern d’Espanya i els sindicats majoritaris en la Funció Pública (CCOO, UGT i CSIF), concebut com un instrument de coordinació entre l’Administració General de l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals per impulsar reformes estructurals i modernitzar la gestió pública. L’Acord defineix un full de ruta orientat a consolidar una funció pública més estable, professional i eficient, amb mesures en matèria de digitalització, planificació de recursos humans, reducció de la temporalitat i reforç dels drets del personal. Així mateix, incorpora millores retributives progressives entre els anys 2025 i 2028 vinculades a l’evolució econòmica i a la recuperació del poder adquisitiu dels empleats públics.
Aquest Decret introdueix mesures per agilitzar i adaptar els processos de provisió de llocs de treball a l’Administració de la Generalitat, davant de limitacions normatives que dificultaven la rapidesa i eficàcia dels concursos. S’estableix la tramitació exclusivament electrònica, l’adequació dels terminis i la valoració automatitzada, sempre que sigui possible, de mèrits i capacitats, així com la obligació de participar en el concurs general quan s’ocupi provisionalment un lloc base. Totes aquestes mesures, amb l’objectiu de reduir la provisionalitat, afavorir la estabilitat de les unitats, garantir la carrera professional del personal i millorar la prestació dels serveis, tot respectant els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.
Aquest Decret modifica i simplifica el Decret 28/1986, de 30 de gener, del Reglament de selecció de personal de l’Administració de la Generalitat de Catalunya per tal de agilitzar els processos selectius d’accés a l’ocupació pública, reduint terminis i tràmits i introduint mesures procedimentals orientades a fer més eficients les convocatòries i la gestió de les proves selectives. El text també contempla modificacions en l’accés de persones amb discapacitat i altres aspectes del procediment de selecció. Amb aquestes novetats es pretén millorar l’eficiència i la gestió dels processos per incorporar personal públic a l’Administració autonòmica.
SENTÈNCIES
L'EXTENSIÓ DELS EFECTES DE SENTÈNCIES FERMES EN ELS PROCESSOS SELECTIUS D'ACCÉS A LA FUNCIÓ PÚBLICA
STS de 19 de gener de 2026, recurs núm. 24/2026 (ECLI:ES:TS:2026:92)
Comentada per Jorge Pérez
Els processos de selecció per a l’accés a l’ocupació pública, caracteritzats per les exigències constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat -articles 23.2 i 103.3 de la CE-, estan dotats de les garanties procedimentals necessàries perquè en el seu desenvolupament aquests principis hi siguin presents i perquè totes les persones que hi participen puguin fer valer els seus drets, tant dins del mateix procediment administratiu com mitjançant la tutela judicial efectiva que també consagra la nostra Constitució en l’article 24.
En aquest marc de drets i garanties, l’article 110 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA), estableix que, en determinades matèries -entre les quals es troba la normativa reguladora del personal al servei de l’Administració pública-, els efectes d’una sentència ferma que hagués reconegut una situació jurídica individualitzada a favor d’una o diverses persones es poden estendre a altres, en execució de la sentència. Perquè aquesta extensió sigui possible, la norma exigeix que concorrin les circumstàncies següents:
- Que les persones interessades es trobin en idèntica situació jurídica que les afavorides pel pronunciament;
- que el jutge o tribunal que hagi dictat sentència fos també competent, per raó del territori, per conèixer de les seves pretensions de reconeixement d’aquesta situació individualitzada; i
- que sol·licitin l’extensió dels efectes de la sentència en el termini d’un any des de la darrera notificació d’aquesta a les parts del procés. Si s’hagués interposat recurs en interès de llei o de revisió, aquest termini es computarà des de la darrera notificació de la resolució que el resolgui.
El mateix article 110 de la LJCA regula el procediment per fer efectiu aquest dret d’extensió dels efectes d’una sentència ferma, que s’inicia mitjançant una sol·licitud davant l’òrgan jurisdiccional competent que hagués dictat la resolució els efectes de la qual es pretén estendre. Un cop tramitats els tràmits processals previstos a la mateixa LJCA, es dictarà interlocutòria resolent la sol·licitud, sense que en aquesta resolució es pugui reconèixer una situació jurídica diferent de la definida en la sentència ferma de què es tracti. No obstant això, tal com assenyala l’apartat 5 de l’article 110, es desestimarà la sol·licitud d’extensió d’efectes quan concorri alguna de les circumstàncies següents:
- Si existís cosa jutjada;
- quan la doctrina determinant del pronunciament l’extensió del qual es pretengui fos contrària a la jurisprudència del Tribunal Suprem o a la doctrina establerta pels Tribunals Superiors de Justícia en el recurs a què es refereix l’article 99 de la LJCA; o
- si, per a la persona interessada, s’hagués dictat una resolució que, havent esgotat la via administrativa, hagués estat consentida i fos ferma per no haver-se promogut recurs contenciós administratiu. Com veurem, el debat se centrarà precisament en aquesta circumstància.
Doncs bé, en aquesta recent Sentència del Tribunal Suprem de 19 de gener de 2026 es planteja el supòsit d’una persona que va concórrer a un procés selectiu d’ocupació pública i que, un cop finalitzat, pretén l’extensió dels efectes d’una sentència dictada en un procediment relatiu a aquell procés que afectava una altra persona. La pretensió d’extensió d’efectes és desestimada tant pel Jutjat d’instància com pel Tribunal Superior de Justícia en apel·lació, assenyalant que qui pretén aquesta extensió no va presentar en el seu moment cap reclamació ni recurs contra la resolució del tribunal de selecció per la qual s’anunciava la qualificació final de la fase d’oposició amb la relació d’aspirants, la seva puntuació i la qualificació com a aptes o no aptes. A més, en la sentència d’apel·lació s’assenyala que, tal com recorda el mateix Tribunal Suprem en la Sentència 810/2020, de 8 de juny, cal exigir l’esgotament de la via administrativa com a element determinant de la identitat de situacions necessària per poder atorgar l’extensió dels efectes d’una sentència ferma. I això amb la finalitat d’evitar que l’incident d’extensió es pugui convertir en una manera d’eludir la fermesa administrativa.
En definitiva, el plantejament de la sentència desestimatòria és que, per a qui es troba en la situació jurídica de l’afavorit per la sentència ferma, no és necessari acudir a l’Administració sol·licitant que se li reconegui aquella mateixa situació, sinó que pot fer-ho directament davant els tribunals a través del procediment de l’article 110 de la LJCA.
Arribats a aquest punt, la polèmica se centra a determinar si la situació jurídica individual de la persona sol·licitant ha esdevingut ferma en via administrativa, de manera que s’hagi consumat la fermesa administrativa, impedint no només l’accés a l’expedient singular d’extensió d’efectes, sinó la mateixa possibilitat d’accedir a la jurisdicció impugnant l’acte administratiu ferm.
I això en el benentès que l’extensió d’efectes no constitueix una excepció al principi d’intangibilitat de l’acte administratiu ferm, sinó que es configura com una eina processal que ofereix una alternativa àgil a qui es troba en idèntica situació jurídica que aquell a qui una resolució ferma ha resultat favorable, per estalviar-li el més complex tràmit del procés contenciós administratiu declaratiu i plenari. Havent estat identificada i qualificada la persona sol·licitant, en aquest cas, com a no apta, el Tribunal Superior de Justícia va entendre que no ens trobem davant d’un acte plúrim, sinó davant d’un acte que afecta de manera singular els candidats que concorren al procés selectiu, i que, per tant, s’ha d’apreciar la limitació continguda en l’article 110.5.c) de la LJCA, atès que hi havia una resolució que afectava la persona sol·licitant de l’extensió, consentida per aquesta i ferma per no haver interposat recurs contenciós administratiu.
En el seu recurs davant el Tribunal Suprem, la persona afectada subratlla que en aquest cas no hi ha hagut una resolució individualitzada, com pretén la sentència recorreguda, ja que no s’ha dictat ni notificat de manera personal, per la qual cosa no es pot apreciar la limitació de l’article 110.5.c) de la LJCA. La resolució del tribunal qualificador del procés selectiu és un acte amb destinataris plurals, és a dir, la totalitat de les persones participants en el procés. En aquest sentit, es cita la Sentència 54/2019, de 24 de gener, del mateix Tribunal Suprem, en què s’exigeix que, per desestimar la pretensió d’extensió d’efectes, s’hagi dictat una resolució per a la persona interessada a títol individual, circumstància que en aquest cas no s’ha produït, especialment tenint en compte que la resolució plural ni tan sols contenia peu de recurs. Considerant aquestes circumstàncies, la persona afectada entén que s’ha vulnerat el dret fonamental a la igualtat, consagrat a l’article 14 de la Constitució, ja que la sentència que li denega el dret a l’extensió d’efectes li limita un dret que sí va ser reconegut al candidat directament afectat per aquella sentència, que es trobava en “idèntica situació jurídica”.
El Tribunal Suprem ha d’entrar, per tant, en el fons de la qüestió, que no és altra que determinar si ens trobem davant d’un acte administratiu -en aquest cas, una resolució que qualifica els aspirants en un procés selectiu d’accés a l’ocupació pública- que va ser consentit i va esdevenir ferm per no haver estat recorregut, per tractar-se d’un acte singularitzat, o si, per contra, ens trobem davant d’una resolució plural, no singularitzada i, en conseqüència, no es pot considerar produït aquest assentiment.
Sobre aquest particular, en la ja esmentada Sentència de 24 de gener de 2019, el Tribunal Suprem havia entès que la limitació continguda en l’article 110.5.c) de la LJCA només opera quan la persona interessada hagués impugnat en el seu moment l’actuació administrativa, la seva reclamació hagués estat desestimada i no hagués acudit a la via jurisdiccional.
D’aquesta manera, el Tribunal Suprem fa una interpretació literal de l’expressió continguda en l’article 110.5.c) de la LJCA, “per a la persona interessada s’hagués dictat resolució”, identificant-la amb l’existència d’actes administratius singularitzats, circumstància que no es dona quan una única resolució té una pluralitat de destinataris. L’exigència que la persona interessada hagués impugnat en el seu moment l’actuació administrativa i que aquesta impugnació hagués estat desestimada, vinculada a l’expressió “causar estat”, s’ha d’interpretar en el sentit que, per desestimar la sol·licitud d’extensió d’efectes, hauria d’haver existit una resolució desestimatòria expressa d’un recurs administratiu previ interposat per la persona sol·licitant de l’extensió, sense que aquesta hagués acudit posteriorment a la via jurisdiccional.
Així doncs, aquesta important Sentència conclou que no és necessari haver recorregut les resolucions que posen fi als processos selectius per sol·licitar l’extensió dels efectes d’una sentència ferma que hagués reconegut una situació jurídica individualitzada a un altre aspirant en aquell mateix procés selectiu. El contrari suposaria, a parer del Tribunal, desnaturalitzar l’essència i la finalitat d’aquest mecanisme excepcional d’execució, concebut precisament per evitar la necessitat de reproduir processos jurisdiccionals ja resolts mitjançant sentència ferma quan concorren els requisits legals. La finalitat de l’article 110 de la LJCA és, precisament, garantir els drets fonamentals a la tutela judicial efectiva i a la igualtat, evitant tràmits processals i resolucions jurisdiccionals reiteratives, així com eximir els funcionaris o ciutadans que es troben en una situació jurídica substancialment idèntica a la de qui van ser part en un litigi ja resolt per sentència ferma, de la necessitat de promoure nous recursos per obtenir el mateix resultat material.
SAN de 21 de gener de 2026, recurs núm. 1938/2022 (ECLI:ES:AN:2026:47)
Comentada per Jordi Crivillés
Una funcionària interina va interposar recurs davant la sala contenciosa-administrativa de l’Audiència Nacional sol·licitant el reconeixement d’una situació d’abús en la seva relació temporal, el seu nomenament com a funcionària de carrera o figura equivalent “fixa” i, subsidiàriament, una indemnització.
Anteriorment havia presentat una sol·licitud davant el Ministeri de Justícia invocant l’aplicació de la Directiva 1999/70/CE sobre treball de durada determinada. En aquesta sol·licitud havia demanat que es declarés l’abús en la seva relació temporal, que es procedís al seu nomenament com a funcionària de carrera o, subsidiàriament, que se la reconegués com a funcionària fixa equiparable als de carrera, amb estabilitat i inamovibilitat, així com el dret a romandre en el lloc de treball amb les mateixes causes de cessament que els funcionaris de carrera. També sol·licitava una indemnització de 18.000 euros per danys morals i l’eliminació de qualsevol tracte discriminatori respecte dels funcionaris de carrera (complements retributius, situacions administratives, protecció social, promoció interna, concursos de trasllat, carrera professional, etc.).
Aquesta sol·licitud va ser denegada mitjançant resolució expressa, que també va desestimar les pretensions de 750 funcionaris interins en la mateixa situació.
L’AN va recordar que la durada prolongada de la prestació de serveis com a funcionari interí no és suficient per declarar l’existència d’abús i que cal analitzar cada situació atenent especialment a la causa del nomenament (vacant, substitució, reforç, etc.), a si la plaça es va incloure en l’oferta pública d’ocupació, a si es van convocar processos selectius dins dels terminis legals i al context normatiu de cada moment.
D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, només hi ha abús quan l’Administració incompleix de manera efectiva els mecanismes previstos per cobrir les places vacants dins dels terminis establerts. Si s'acredita que l'Administració va actuar conforme a criteris objectius i transparents, no hi ha infracció de la Directiva 1999/70/CE.
Encara que la demandant havia prestat serveis com a auxiliar judicial durant més de set anys en una plaça vacant, l’AN va concloure que no s’havia acreditat l’existència d’abús. No constava que la plaça no hagués estat inclosa en ofertes públiques ni que s’haguessin incomplert els terminis legals, i es va destacar que en l’àmbit de Justícia s’han convocat nombrosos processos selectius durant els anys en què va prestar serveis. Per tant, no es pot determinar que l’Administració hagués mantingut artificialment la situació de temporalitat.
Respecte de la conversió en funcionària de carrera, l’AN va recordar que, encara que existís abús, el dret nacional no permet convertir automàticament un funcionari interí en funcionari de carrera. L’accés a la funció pública exigeix superar un procés de selecció conforme als principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat. Per tant, la conversió automàtica en fixa seria contrària a l’ordenament jurídic espanyol. Aquesta doctrina ha estat reiterada, tant pel Tribunal Suprem, com per el Tribunal Constitucional i el propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Per exemple, en la STJUE de 29 de gener de 2026 (Assumpte C-668/24 Duygu) en el cas una ballarina que va treballar contractada entre 2014 i 2019 en una fundació lírica italiana amb diversos contractes temporals i successius com a treballadora autònoma on, d’acord amb la doctrina de la Corte Suprema di Cassazione italiana, no es podia convertir el contracte en indefinit arran d’un canvi jurisprudencial, el TJUE va considerar que no es vulnerava la clàusula 5 de l’Acord Marc sobre el Treball de Durada Determinada, celebrat el 18 de març de 1999, que figura a l'Annex de la Directiva 1999/70/CE.
El TJUE va recordar que la conversió en indefinit no és una exigència automàtica de la clàusula 5, atès que els Estats poden triar altres mesures i establir règims diferents entre sector públic i privat, i específics per a determinats sectors. De manera similar al dret espanyol, el dret italià no contempla la conversió automàtica. No obstant això, en tots els casos han d’existir mesures efectives, proporcionades i dissuasives que eliminin o impedeixin l’abús de temporalitat. El TJUE també admet que la mera temporalitat de llarga durada no implica automàticament abús, ja que aquest ha de ser provat i acreditat.
En el cas concret, la Sentència va resoldre que no es podia declarar l’abús de temporalitat, ja que no s’havia acreditat. En qualsevol cas, segons la jurisprudència, la resposta adequada és la continuïtat de la relació temporal fins a la cobertura reglamentària de la plaça, amb tots els drets professionals i econòmics.
Pel que fa a la indemnització, l’AN va indicar que no és automàtica ni necessàriament sancionadora, i que no existeix a l’ordenament espanyol una previsió general d’indemnització automàtica per abús en la temporalitat. Cal acreditar un dany efectiu, avaluable i individualitzat, ja que la temporalitat per si sola no genera dret a indemnització.
En la citada STJUE de 29 de gener de 2026, el TJUE va admetre que establir indemnitzacions podria ser una mesura dissuasiva contra l’abús de temporalitat, així com plantejar la responsabilitat directiva en cas de no haver adoptat mesures per evitar-lo, sempre sota el control del jutge nacional. A diferència del règim espanyol, el règim italià preveu una franja indemnitzatòria predeterminada, disposa d’una presumpció legal de dany i estableix un règim de sancions si es demostra abús de temporalitat.
L’AN va destacar que els processos de selecció d’interins no són equiparables als de funcionaris de carrera i que, tant en el cas concret com en casos similars, els interins han tingut oportunitats reiterades de participar en processos selectius, atès que en l’àmbit de Justícia s’han convocat moltes places i processos d’estabilització.
També va assenyalar que les limitacions pressupostàries (taxa de reposició) van condicionar legalment les ofertes públiques durant determinats anys, ponderant el context restrictiu de les successives Lleis de pressupostos generals de l’Estat.
La Sentència va rebutjar que als funcionaris interins se’ls hagués vulnerat cap dret o que tinguessin dret a la fixesa o a una indemnització, afirmant que un interí coneix des del principi que el seu nomenament és temporal i que cessarà quan la plaça sigui ocupada per un funcionari de carrera o finalitzi el termini previst. Per tant, no se li pot privar d’un dret a la fixesa que mai no ha tingut. Una altra qüestió és la igualtat en les condicions de treball durant el temps de servei, que va existir en termes de sou, triennis, complements, Seguretat Social, permisos, vacances, etc.
El sistema de borsa de treball proporciona certa estabilitat, ja que es valora especialment el temps treballat com a interí. A més, si un interí cessa, pot reincorporar-se a la borsa i tornar a ser nomenat. La normativa afavoreix la continuïtat dels interins amb més antiguitat: quan s’incorpora un funcionari de carrera, cessa l’interí més recent, permetent que els més antics mantinguin el lloc si hi ha vacants.
Respecte del principi de no-discriminació, és rellevant la recent STJUE de 26 de gener de 2026 (Assumpte C654-24 Bariello), relativa també a la Directiva 1999/70/CE i a la clàusula 4 de l’Acord Marc sobre el treball de durada determinada. En aquest cas, el litigi es referia a una professora amb contracte temporal a qui no s’havia concedit una targeta electrònica anual de 500 euros prevista per al professorat fix del sistema educatiu italià, destinada a finançar la formació contínua (llibres, cursos, material informàtic o activitats culturals). Després de finalitzar la seva relació laboral, la docent va reclamar el reconeixement d’aquest dret o, subsidiàriament, el pagament del seu equivalent econòmic.
El TJUE va recordar que aquest tipus d’avantatges formen part de les condicions de treball i que l’exclusió dels treballadors temporals pot constituir una discriminació contrària a la clàusula 4 de l’Acord Marc. Tanmateix, també va precisar que el Dret de la Unió no imposa una forma concreta de reparació, de manera que els Estats membres poden establir els mecanismes adequats sempre que respectin els principis d’equivalència i d’efectivitat.
En conseqüència, el TJUE va considerar compatible amb el Dret de la Unió que el dret nacional condicioni la concessió retroactiva de l’avantatge al fet que el treballador continuï formant part del sistema educatiu, i que, si ja no hi forma part, només pugui reclamar una indemnització subjecta a determinats requisits, sempre que aquests siguin aplicables també als treballadors fixos en situacions comparables.
Aquesta doctrina confirma que la Directiva 1999/70/CE no estableix solucions automàtiques, sinó que deixa als ordenaments nacionals la determinació de les mesures de reparació, sempre que siguin efectives i no discriminatòries.