Butlletí
de novetats jurídiques
EDITORIAL
Trobareu en aquest butlletí l’habitual ressenya legislativa, així com dos comentaris jurisprudencials. El primer, d’Eva Comellas, tracta sobre el deure d’eficàcia administrativa i la garantia d’indemnitat de la representació sindical, mentre que el segon, a càrrec de Jorge Pérez, sobre l’obligació de reserva de places per a persones amb discapacitat a les societats mercantils estatals de gestió pública.
LEGISLACIÓ
AVANTPROJECTE DE LLEI D'OCUPACIÓ PÚBLICA CATALANA
Ha estat publicada la darrera versió, de 16 de gener de 2026, de l’Avantprojecte de llei d'ocupació pública catalana. Aquesta llei, tal com recull la web de la Generalitat de Catalunya, té com a objectiu “disposar d’un nou marc normatiu amb rang legal de l’empleat públic català per adequar-lo als nous temps i a les exigències de la ciutadania”. Amb la norma, es “pretén una millora de la qualitat institucional de l'ocupació pública catalana introduint aquells elements bàsics d'innovació que facin de l'ocupació pública una institució amb alt grau de professionalització, imparcial i responsable per la gestió dels seus resultats amb una vocació indubtable de servei a la ciutadania”.
Es pot consultar el text publicat en la fase inicial de l’Avantprojecte de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic de Catalunya per al 2026, de 15 de gener de 2026, que introdueix diverses modificacions amb impacte en l’administració local. Entre altres novetats, es preveu una habilitació legal expressa perquè els ajuntaments puguin garantir al personal funcionari en pràctiques una retribució mínima equivalent al salari mínim interprofessional (SMI). Així mateix, modifica la Llei 16/1991, de les policies locals, per establir un sistema obligatori de compensació econòmica entre ajuntaments en supòsits de mobilitat intermunicipal dels agents formats a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya per tal de redistribuir i equilibrar els costos de formació. També s’introdueixen altres reformes que afecten la mateixa llei, com la simplificació administrativa per reduir el nomenament de personal interí i fomentar la promoció interna. A més, es reforma la Llei 8/2006 de mesures de conciliació per habilitar les administracions locals a ampliar, mitjançant la negociació col·lectiva, les mesures de conciliació a noves modalitats d’acolliment. Finalment, s’introdueixen reformes que afavoreixen la transformació digital i normativa, amb convocatòries d’idees perquè les entitats locals, entre d’altres, proposin normes experimentals i espais de prova, amb un impacte indirecte en l’organització del treball i en les funcions del personal local.
Aquest Decret desenvolupa un conjunt de mesures de coordinació instrumental destinades a reforçar la prevenció, vigilància i extinció dels incendis forestals, davant l’augment del risc i la complexitat d’aquests episodis. La norma estableix criteris comuns d’actuació entre les diferents administracions, com la classificació homogènia dels mitjans d’extinció, protocols unificats per a l’ús de mitjans aeris, sistemes comuns de comunicació i simbologia operativa, i condicions mínimes de seguretat per al personal intervingut, amb l’objectiu de garantir una resposta més eficaç, coordinada i segura davant situacions d’emergència.
Aquest Reial decret estableix la limitació de la quantia inicial de les pensions públiques i la revalorització de les pensions del sistema de la Seguretat Social, de les pensions de Classes Passives de l’Estat i d’altres prestacions socials públiques per a l’exercici 2026. La norma fixa els criteris i percentatges d’actualització de les prestacions, garantint la sostenibilitat del sistema i la protecció del poder adquisitiu dels beneficiaris, alhora que assegura l’aplicació uniforme dels ajustos en tot l’àmbit de l’Administració pública.
Aquesta Llei aprova un conjunt de mesures fiscals i administratives aplicables a l’any 2026, amb la finalitat d’adequar el marc normatiu a les necessitats econòmiques i de gestió del sector públic. La norma introdueix modificacions tributàries, ajustos en taxes i beneficis fiscals, així com mesures administratives de caràcter organitzatiu i procedimental, orientades a millorar l’eficiència de la gestió pública, reforçar la sostenibilitat financera i facilitar l’aplicació de les polítiques públiques previstes per a l’exercici de 2026.
LLEI 13/2025, DE 29 DE DESEMBRE, DELS DRETS DE LES PERSONES LGBTI I L'ERRADICACIÓ DE L'LGBTI-FÒBIA
Aquesta Llei actualitza i substitueix l’anterior Llei 11/2014, i estableix un marc jurídic integral per garantir els drets de les persones LGBTI i erradicar qualsevol forma de LGBTI-fòbia a Catalunya, amb una incidència directa en l’actuació dels ens locals, atès que la norma és aplicable en tots els àmbits de les seves competències. En aquest sentit, els ens locals assumeixen l’obligació de desplegar polítiques públiques específiques, mitjançant l’elaboració de plans LGBTI, la incorporació transversal de la perspectiva LGBTI en l’acció municipal, la sensibilització de la ciutadania i el foment de la participació del col·lectiu. Així mateix, la llei reforça el paper del món local en la prestació de serveis d’atenció integral a través de la Xarxa de Serveis d'Atenció Integral, amb especial atenció a l’equitat territorial, i imposa adaptacions en la gestió interna, com la formació obligatòria del personal, l’adequació de la documentació administrativa a la identitat de gènere, la incorporació de clàusules socials en contractació i subvencions i la garantia d’equipaments i instal·lacions inclusives. Finalment, preveu mecanismes de finançament per part de la Generalitat, sense perjudici de la corresponent consignació pressupostària pròpia.
Mitjançant aquest Decret s’estableixen els criteris de pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2023, mentre no entren en vigor els pressupostos del 2026, per garantir la continuïtat del funcionament de l’Administració i la prestació dels serveis públics. Es prorroguen els crèdits inicials de tots els departaments i del sector públic, amb excepció dels destinats a programes o actuacions que finalitzin a finals del 2025. La pròrroga ha de respectar els principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera establerts per la Llei orgànica 2/2012, de manera que la despesa computable no podrà créixer més que la taxa de referència del PIB a mitjà termini, fixada en un 3,5% anual.
L’Ordre HAC/1517/2025 publica els nous límits econòmics dels diferents tipus de contractes del sector públic aplicables a partir de l’1 de gener de 2026. La norma actualitza els llindars de la contractació i dels procediments de contractació, amb la finalitat d’adaptar-los a l’evolució econòmica i garantir una aplicació homogènia de la normativa de contractes del sector públic per part de totes les administracions i entitats adjudicadores.
Aquest Decret estableix un increment retributiu per al personal de les Administracions públiques per als anys 2025-2028, fruit de la necessitat de complir amb allò establert a l’Acord signat en data 27 de novembre de 2025 per el Govern d’Espanya i les organitzacions sindicals UGT i CSIF que estableix el addicional de promoure els canvis legislatius i normatius per assolit un increment retributiu en les retribucions del personal al servei de les Administracions públiques. Concretament, s’estableix un increment salarial consolidable del 2,5% respecte als imports vigents a 31 de desembre de 2024, així com un increment salarial del 1,5% respecte als imports vigents a 31 de desembre de 2025, amb efectes d’1 de gener de 2026, així com un increment retributiu addicional del 0,5% si la variació de l’IPC a 2026 es igual o superior al 1,5%.
Aquest Reial decret llei adopta mesures urgents per impulsar l’activitat inversora de les entitats locals i de les comunitats autònomes, flexibilitzant determinades limitacions pressupostàries i facilitant l’execució d’inversions financerament sostenibles. La norma pretén reforçar la capacitat d’actuació del sector públic territorial en un context de necessitat de reactivació econòmica i d’execució eficient dels recursos disponibles. Així mateix, modifica el Reial decret 1007/2023 per ajustar el règim dels sistemes informàtics de facturació, introduint precisions tècniques i terminis d’adaptació amb l’objectiu de garantir una implantació progressiva, segura i homogènia dels requisits de traçabilitat i estandardització dels registres de facturació.
SENTÈNCIES
EL DEURE D’EFICÀCIA ADMINISTRATIVA I LA GARANTIA D’INDEMNITAT DE LA REPRESENTACIÓ SINDICAL
STS de 5 de novembre de 2025, recurs núm. 1465/2024 (ECLI:ES:TS:2025:4844)
Comentada per Eva Comellas
Les mesures d’ordenació de recursos humans poden limitar l’abast de la garantia d’indemnitat inherent a l’exercici de l’activitat sindical? En aquesta sentència es tracta aquesta interessant qüestió.
En el marc del servei públic de salut, el litigi es produeix quan una Administració Sanitària autonòmica regula en el seu pla d’ordenació de recursos humans (“PORH”) les situacions de prolongació en el servei actiu més enllà de l’edat de jubilació forçosa. S’estableix com a condició de la pròrroga que el professional desenvolupi treball assistencial.
Un sindicat impugna aquesta mesura perquè entén que vulnera el dret fonamental de llibertat sindical (art. 28.1 CE). Condicionar la pròrroga en exclusiva al desenvolupament de treball assistencial perjudica, diu, el personal que realitza funcions sindicals, i molt especialment els alliberats sindicals. No poder accedir a la prolongació en el servei actiu podria tenir un efecte descoratjador i d’abandonament de l'activitat sindical. Argumenta que l'Administració podria adoptar altres opcions organitzatives menys lesives per al dret de llibertat sindical, i considera que la mesura no suposa una avantatge per al servei ja que la jubilació d’una persona alliberada obligarà a alliberar-ne una altra que estigui en actiu. Al·lega desviació de poder en tant que l'Administració hauria utilitzat una mesura d'aparença legal per a assolir una finalitat aliena a l'ordenament jurídic, com és desincentivar l'exercici de l’activitat sindical.
Per contra, l’Administració argumenta que les prolongacions tenen caràcter excepcional, tal com es preveu en els articles 13 i 26.2 de la Llei 55/2003, de 16 de desembre, de l'estatut marc del personal estatutari dels serveis de salut. En coherència amb això, l’excepcionalitat de la prolongació regulada en el PORH es justifica per la necessitat que els professionals garanteixin la prestació sanitària en un moment en què es preveu un nombre elevat de jubilacions i alhora existeixen dificultats per cobrir places de metge especialista. La mesura pretén pal·liar una deficiència estructural en la cobertura de places de personal mèdic amb l’objectiu d’atendre la prestació sanitària (art. 43 CE), en aplicació del mandat constitucional d'eficàcia en la prestació dels serveis públics (art. 103.1 CE).
El TS considera que la decisió de l’Administració està sòlidament justificada i argumenta que cap dret fonamental és absolut. La garantia d'indemnitat que forma part del dret a la llibertat sindical pot veure's limitada per la concurrència d'altres béns i drets constitucionals, entre ells el mandat d'eficàcia en l'actuació de l'Administració pública. Aquesta limitació ha de respectar un criteri de proporcionalitat, i, afegeix el TS, garantir el personal facultatiu necessari per a prestar el servei públic sanitari s’adequa al judici de proporcionalitat que requereix la limitació del dret sindical.
En la seva argumentació, el TS també pren en consideració els següents elements del cas: d’una banda, el demandant és una organització sindical, no és un professional alliberat a qui s’hagi denegat la pròrroga en el servei actiu. I de l’altra, la impugnació té caràcter preventiu contra una norma de caràcter general, sense que fins la data s’hagi aplicat a cap cas concret. En el seu moment, doncs, caldrà veure i valorar com l’Administració aplica aquesta norma per resoldre la sol·licitud d’un professional que vulgui prolongar la seva vida laboral i mantenir tanmateix l’activitat sindical.
De la sentència podem concloure per tant que, quan de forma justificada per la necessitat de prestació del servei públic i en compliment del deure d’eficàcia administrativa, l’Administració necessiti aprovar disposicions generals, pactes, acords o plans d’ordenació de recursos humans que continguin mesures restrictives sobre les condicions de treball, podrà fer-ho fins i tot quan previsiblement aquestes dificultin o impedeixin dur a terme l’activitat sindical, sempre que es respecti la proporcionalitat entre l’interès general protegit i el sacrifici o limitació que pateix el dret fonamental de llibertat sindical.
L’OBLIGACIÓ DE RESERVA DE PLACES PER A PERSONES AMB DISCAPACITAT A LES SOCIETATS MERCANTILS ESTATALS
STS de 20 de maig de 2025, recurs 248/2023 (ECLI:ES:TS:2025:2401)
Comentada per Jorge Pérez
L’article 42 del Text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social (“TRLGDPD”), aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre -configurat com a norma d’acció positiva en l’àmbit de l’ocupació ordinària- estableix una quota mínima de reserva d’ocupació per a persones amb discapacitat del 2 per cent, tant per a les empreses públiques com privades de 50 o més persones treballadores. Per la seva banda, l’article 59 del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (“TRLEBEP”), d’aplicació directa a les societats mercantils estatals en virtut del que disposa la seva disposició addicional primera, eleva aquesta exigència en l’ocupació pública fins a un mínim del 7 per cent, amb una “subquota” obligatòria del 2 per cent específicament reservada a persones amb discapacitat intel·lectual. Aquesta dualitat normativa no genera cap antinòmia, sinó un mandat de concurrència que exigeix una concreció precisa dels àmbits d’aplicació de cadascuna d’aquestes normes, tot això sense perdre de vista la reforma constitucional de 15 de febrer de 2024, que ha comportat una nova formulació de l’article 49 de la CE.
La Sentència del Tribunal Suprem de 20 de maig de 2025 incideix en aquesta qüestió en declarar expressament que RTVE S.M.E., tot i ser una societat mercantil estatal sotmesa al dret privat, resta vinculada per l’article 59 del TRLEBEP, en integrar el sector públic estatal i estar subjecta al bloc de constitucionalitat reforçat en matèria d’inclusió. El Tribunal rebutja que es pugui limitar al 2 per cent previst pel TRLGDPD, afirmant que aquest opera únicament com a mínim històric en l’àmbit privat, mentre que el règim públic disposa d’un estàndard reforçat del 7 per cent en totes les ofertes d’ocupació pública, i no només en els processos previstos per l’article 13 del III Convenio Colectivo de la Corporación RTVE.
La Sentència introdueix així un principi hermenèutic inequívoc: el compliment del 2 per cent de l’article 42 del TRLGDPD no satisfà l’obligació de l’article 59 del TRLEBEP, ni pot considerar-se funcionalment equivalent al 7 per cent, atès que no respon ni a la lògica de quota global en l’Oferta d’Ocupació Pública (“OOP”) ni a la “subquota” de discapacitat intel·lectual. Aquesta doctrina consolida que el mandat de reserva té naturalesa imperativa i no programàtica, desvinculada de criteris d’oportunitat organitzativa o de limitacions d’infraestructura local. En aquest sentit, el Tribunal Suprem vincula aquesta conclusió amb el nou article 49 de la CE, que ordena expressament la promoció de la plena inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat, tot vetant interpretacions minimalistes que redueixin l’acció positiva a un compliment formal o merament simbòlic. S’estableix, per tant, que qualsevol marge de disponibilitat interpretativa queda clausurat per l’obligació constitucional d’adoptar l’opció de major protecció efectiva.
En conseqüència, el pronunciament ordena a RTVE ajustar les seves convocatòries presents i futures reservant no menys del 7 per cent de les places per a persones amb discapacitat, reorientant així l’estàndard de compliment des d’una lògica de mera adequació formal cap a una lògica material i proactiva d’igualtat real. Aquesta doctrina té un abast expansiu immediat per a la resta de societats mercantils de titularitat pública, que ja no podran emparar-se en el règim privat residual ni en disposicions convencionals per fixar quotes inferiors. Amb això, el Tribunal projecta un cànon d’igualtat reforçada que obliga a integrar la reserva de l’article 59 del TRLEBEP com una obligació indisponible de dret necessari estricte. La Sentència esdevé així una pedra angular per a la futura fiscalització administrativa i judicial de les polítiques d’inclusió en el Sector Públic Empresarial.
Entrant en el fons argumental de la Sentència analitzada, es parteix de la premissa que la Disposició Addicional Primera del TRLEBEP no actua com una mera clàusula programàtica, sinó com un autèntic vehicle d’extensió directa de les obligacions pròpies de l’ocupació pública a aquelles entitats instrumentalitzades sota forma societària, evitant que l’elecció d’una determinada forma jurídica pugui servir com a via d’elusió material de l’acció positiva. Aquest criteri s’alinea amb les exigències d’igualtat efectiva i amb les obligacions de resultat que han vingut expressant tant el TJUE com el Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides, que conceben la quota com una garantia estructural obligatòria i no com un objectiu opcional. D’altra banda, en reforçar-se aquest plantejament en l’article 49 de la CE arran de la reforma de 2024, aquesta lògica queda constitucionalment blindada.
Assentada la premissa bàsica, el Tribunal Suprem exigeix que la reserva s’apliqui sobre el conjunt global de places incloses en cada oferta d’ocupació pública, impedint fragmentacions interpretatives que executin la quota només en determinades famílies professionals o processos d’estabilització. El concepte clau és la indivisibilitat funcional de l’OOP com a unitat jurídica d’aplicació obligatòria de l’article 59 del TRLEBEP, i no com una suma discrecional de “subprocessos” autònoms susceptibles de reserves selectives. Això exclou expressament les pràctiques empresarials de concentrar la quota en processos residuals mentre la majoria de les places resta exempta, ja que “totes les places” sotmeses a la lògica d’incorporació estructural han de computar en la base. Aquesta interpretació implica un canvi radical per a les societats públiques que aplicaven el 2 % del TRLGDPD com a estàndard universal, atès que quan l’accés s’articula per la via d’una oferta d’ocupació pública sotmesa als principis de publicitat, igualtat i mèrit, la norma aplicable és l’article 59 del TRLEBEP. I això inclou tant els processos d’ingrés ordinari com els processos d’estabilització, reconversió, promoció o consolidació, si s’estructuren mitjançant convocatòries públiques obertes, encara que no comportin la creació de noves places. S’abandona així la distinció artificiosa entre ofertes de “plantilla funcional” i ofertes de “processos extraordinaris no computables”.
L’argumentació del Tribunal s’alinea amb el principi constitucional d’igualtat en la seva dimensió material, en establir que l’Estat no pot limitar-se a garantir un accés teòricament obert, sinó que ha de facilitar la presència real i verificable de persones amb discapacitat en l’ocupació pública mitjançant instruments obligatoris d’acció afirmativa, tal com exigeix l’article 9.2 de la CE. En definitiva, aquesta Sentència no només imposa el compliment immediat del 7 per cent, sinó que afirma que no existeix cap espai jurídic legítim per a solucions intermèdies o modulacions per raons de conveniència organitzativa, pressupostària o d’infraestructura, ja que l’obligació és d’adaptació dels mitjans al dret subjectiu d’accés garantit, i no a l’inrevés. L’impacte d’aquesta doctrina supera, per tant, l’àmbit de RTVE i es projecta immediatament sobre el conjunt de societats mercantils estatals integrades en el sector públic empresarial.
En síntesi, el Tribunal Suprem no es limita a resoldre una controvèrsia concreta sobre el percentatge aplicable a una convocatòria de RTVE, sinó que fixa un criteri d’abast estructural en què la reserva de places per a persones amb discapacitat deixa de ser una obligació quantitativa mínima i es consolida com una eina jurídica de garantia de la igualtat material, projectant efectes immediats sobre la governança de l’ocupació pública en totes les seves formes, incloses les entitats formalment sotmeses al dret privat però funcionalment integrades en el sector públic estatal.